L'arquitecta Amanda Burden afirma: "els espais públics poden canviar la manera com vius en una ciutat, el que sents per ella. Són una de les raons per les quals et quedes a viure en aquella ciutat". Burden sap de què parla, va ser la planificadora urbanística en cap de Nova York del 2002 al 2014. Tenia el repte de recuperar una ciutat devastada moralment pels atemptats de l'11-S.

Els seus focus principals van ser multiplicar els espais públics de la ciutat i aconseguir acollir un milió més d'habitants sense estendre els quilòmetres quadrats construïts ni saturar la circulació de vehicles privats. Va recuperar amples espais de costa a Brooklyn i Manhattan per a l'ús ciutadà, va convertir una vella línia ferroviària en el passeig High Line, i va fer un pla de construcció d'habitatges al voltant de les línies de metro perquè el 90 per cent dels novaiorquesos visquin avui a menys de 10 minuts d'un transport públic.

L'ordenació de l'espai públic de les ciutats pot sonar a assumpte polític de segon ordre. També pot semblar poc transcendental la planificació urbana, decidir si una ciutat es divideix en àrees especialitzades –barri residencial, zona comercial, Bussiness center, àrea cultural o turística...- o si s'aposta per una concepció més barrejada de totes les activitats –allò que deia l'eslògan de Barcelona dels anys 90, "al barri hi ha de tot"; aparentment, són debats polítics de paraules en minúscula i no grans qüestions polítiques de paraules grans.

Tanmateix, el dia a dia de la majoria de la població discorre a les ciutats, grans o petites, condicionat en gran mesura per aquests afers aparentment secundaris. Amanda Burden assegura que un espai públic pot arribar a condicionar de tal manera la percepció de la gent que els mogui a quedar-se o a marxar de la ciutat. Pot fer, a la llarga, que una ciutat sigui més potent o menys, creadora o no, amb empenta o sense.

Tot això vé a tomb a l'hora de plantejar quin serà el debat de Barcelona d'aquí a les eleccions, i entorn de quins eixos girarà la campanya. En aquest terreny hi ha una certa discrepància entre els dirigents municipals actuals -de govern o d'oposició- i els candidats de nova planta. La discussió sobre el model de Barcelona centra més l'interès dels primers, i no tant dels segons, més influïts pel debat nacional.

Fins ara, Barcelona ha tingut una dinàmica política pròpia, i tots els candidats guanyadors ho han estat per haver presentat un projecte de ciutat que ha atret més electors. Fins i tot el 2015, en plena acceleració del procés sobiranista, els assumptes ciutadans van protagonitzar l'elecció.

A un any vista, es fa difícil preveure què pot passar a les pròximes. Els tempos polítics, la pressió mediàtica i el joc d'influències poden condicionar, i és d'hora per saber fins a quin punt.