Les amenaces que avui representa l’extrema dreta global i local no són exactament les mateixes que fa ara un segle representaven el feixisme, o el nazisme. Però hi ha paral·lelismes. Tant en les formes de procedir de l’autoritarisme ultraconservador, com en el desconcert i les dificultats d’enfrontar-s'hi demostrades per les forces polítiques progressistes o, pitjor encara, per la dreta tradicional. Un d’aquests paral·lelismes el podem identificar amb la facilitat amb la qual l’extrema dreta que arriba al poder normalitza en l’opinió pública temes i propostes que fins al moment de la seva formulació i aplicació podien semblar literalment estúpides, absurdes i/o inquietantment distòpiques. De fet, forma part de l’estratègia i Trump ho està aplicant sistemàticament i a plena consciència.
Però també hi ha diferències. En part, s’expliquen per la diferent denominació d’origen: europeu en l’època del desplegament de la cultura de masses (premsa, cinema, ràdio...), i nord-americà en l’època d’Internet i la cultura digital global. En aquest sentit, potser no estem donant prou importància a l’amenaça que representa que Trump, el més genuí representant de la nova extrema dreta, hagi tornat a la Casa Blanca amb més poder que mai per desplegar de forma plena i del tot desacomplexada el seu demencial programa de govern. Ja era preocupant que l’extrema dreta arribés al govern Itàlia, Hongria o Rússia. Quasi tant com el fet del seu fort ascens a França, Holanda o els països bàltics... Però totes les alarmes s’han encès en el moment que el que representa Trump està en condicions de parasitar del tot el centre de poder econòmic i militar més important del món.
Sembla evident que la guerra aranzelària que ha declarat l’administració Trump al món provocarà alentiment del creixement i més inflació. Dintre i fora dels Estats Units farà més difícil la vida de les classes populars, generant més beneficis per a la plutocràcia de la que se sent membre i representant. Més enllà d’això, aquest gir copernicà que representa assumir un unilateralisme radical, també representa, de facto, la renúncia al lideratge mundial exercit pels EUA des de la Segona Guerra Mundial. El canvi provocat en el tauler de la geopolítica global és totalment disruptiu. I, en part, és provocat per la por amb la qual l’hegemonia nord-americà viu el fort desenvolupament econòmic i tecnològic xinès. En part, és comprensible. De fet, el lideratge mundial econòmic i militar exercit pels EUA en els darrers vuitanta anys va anar precedit per un lideratge comunicatiu fonamentat en el fort desplegament del periodisme i la resta d’indústries culturals. Un lideratge reforçat i ampliat pel protagonisme de Silicon Valley en l’impuls de les TIC globals.
Com bé ha recordat recentment Thomas L. Friedman, mantenir la idea de renovar l’hegemonia mundial declarant la guerra comercial i tecnològica a la Xina va contra la lògica del fets. És un error colossal. Un error, per cert, comès també per l’administració Biden. Però portant-ho a l’extrem, Trump erosiona severament les bases del lideratge nord-americà a mig termini. I com afecta això a Europa? Bàsicament, el trencament definitiu dels equilibris geopolítics sorgits de la Segona Guerra Mundial obliga a repensar de forma radical el projecte d’integració europea. De fet, convida a reprendre de forma actualitzada el fil iniciat per Jean Monnet.
Com és sabut, Monnet va imaginar la idea de la unitat europea fonamentant-la en una base econòmica solidària, com a pas previ a la posterior unió política. Va participar en la creació del Consell d’Europa (1948) i en l'elaboració de la Declaració Schuman (1950) per la qual França i Alemanya van posar els seus sectors carbonífer i siderúrgic sota una autoritat supranacional conjunta. Entre 1952 i 1955 va ser el primer president de la CECA, que seria l'embrió de la posterior Comunitat Econòmica. Però Monnet anava més lluny en la integració política proposant la Comunitat Europea de Defensa. Però l’oposició de De Gaulle va suposar el primer fracàs important en el procés d'unitat. Setanta anys després, avançar en la integració política i militar europea ja no és una opció, és una necessitat. El debat ja no està focalitzat en què. El debat ja és el com.
Europa està obligada a esdevenir un actor polític global autònom. D'ara endavant, no es podrà limitar a ser una peça del tauler subsidiària de les prioritats definides a l’altra banda de l’Atlàntic. Com és lògic, assumir aquest paper exigeix redefinir al model d’integració i el nou paper dels estats, però també el de les entitats subestatals. El sobiranisme basc o català haurien de prendre bona nota d’aquest canvi d’escenari.
