La resposta de l'Estat és inequívoca: aplicar la màxima contundència judicial, inclòs el Codi Penal, i intentar que la qüestió catalana quedi lluny de la política. No està gens clar que se'n surtin però, ara per ara, aquesta és la fórmula que avalen de manera unànime els actors que aguanten l'edifici constitucional de 1978, essencialment el PP i el PSOE. Per alguna cosa ells són els posseïdors d'aquesta mena de "maletí nuclear" que coneixem amb les sigles TC. En aquesta qüestió no hi ha fissures, no s'hi valen els matisos. No hi són per molt que Miquel Iceta i el minvat PSC s'esforcin a veure una imperceptible voluntat i capacitat del PSOE per refer ponts amb Catalunya. Només cal repassar les reaccions del socialisme espanyol a la sentència condemnatòria del 9-N. Cada cop sembla més impossible esperar res de Madrid. És a Catalunya on, a partir d'ara, es mesurarà la fortalesa o feblesa de les posicions defensores del referèndum o dels partidaris de constituir un nou Estat.
La primera norma és no enredar-se. Els calendaris de la Justícia -amb una casualitat probablement qüestionable- han fet que coincideixin en el temps els primers embats penals de l'Estat contra la voluntat política majoritària a Catalunya de decidir si es vol o no la independència amb altres causes relacionades amb la corrupció que poden implicar actors polítics. Com que el judici polític del 9-N només és la primera escaramussa del que sembla anunciar-se com una gran ofensiva judicial convindria recordar a tots els actors polítics i mediàtics (els d'allà i els d'aquí) que la ciutadania té més capacitat de distingir que la que semblen atribuir-li els interessats en l'aiguabarreig. Es pot comprovar fent un simple repàs als resultats de les convocatòries electorals més recents a Catalunya.
Alerta! Perquè hi ha dues maneres -per activa o per passiva- de barrejar les coses. Totes dues són igualment pernicioses. De la primera ja se n'encarreguen prou destacats radiopredicadors de la dreta i la ultradreta espanyoles. En la segona cauen aquells que, aplicant una estratègia de defensa política més que discutible, lliguen en les mateixes frases la persecució política del sobiranisme amb un procés judicial on, entre d'altres coses, es tracta de demostrar o no el presumpte finançament irregular de l'antiga Convergència Democràtica. Els mesos que venen volen molta claredat i, fins i tot, una certa cruesa en l'anàlisi de situació i en les decisions polítiques. S'ha de poder dir sense embuts que tan cert és que les inhabilitacions de Mas i les exconselleres constitueixen un fet gravíssim i escandalós des del punt de vista democràtic i europeu, com cert és -inhabilitació injusta al marge- que la posició política d'Artur Mas era difícil ja abans de la sentència del TSJC.
La convocatòria del referèndum 2017 serà un terratrèmol institucional de gran magnitud. Ningú no se n'ha de sorprendre i menys encara després de la sentència del 9-N. Tot el que ha passat políticament a Catalunya en els darrers cinc anys –a les urnes, al Parlament, als carrers i ara també al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya- passarà a tenir la categoria d'assaig, un cop hagin marcat la sortida el govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i el Parlament que treballa amb l'amenaça penal que pesa sobre la seva presidenta i part de la Mesa. L'Assemblea d'Electes de Catalunya (AECAT) segueix aquests dies recollint adhesions arreu del territori i sumant membres entre els alcaldes, regidors i parlamentaris que representen els ciutadans que els han votat. Els impulsors de l'AECAT creuen que convé tenir a punt un possible recanvi de legitimitat emanada de la ciutadania si l'Estat optés per limitar o, fins i tot per suspendre les funcions del Parlament. L'article 155 de la Constitució espanyola és un fantasma que ningú no sap quina forma pot tenir, però que alguns invoquen cada cop amb més insistència.
La primera norma és no enredar-se. Els calendaris de la Justícia -amb una casualitat probablement qüestionable- han fet que coincideixin en el temps els primers embats penals de l'Estat contra la voluntat política majoritària a Catalunya de decidir si es vol o no la independència amb altres causes relacionades amb la corrupció que poden implicar actors polítics. Com que el judici polític del 9-N només és la primera escaramussa del que sembla anunciar-se com una gran ofensiva judicial convindria recordar a tots els actors polítics i mediàtics (els d'allà i els d'aquí) que la ciutadania té més capacitat de distingir que la que semblen atribuir-li els interessats en l'aiguabarreig. Es pot comprovar fent un simple repàs als resultats de les convocatòries electorals més recents a Catalunya.
Alerta! Perquè hi ha dues maneres -per activa o per passiva- de barrejar les coses. Totes dues són igualment pernicioses. De la primera ja se n'encarreguen prou destacats radiopredicadors de la dreta i la ultradreta espanyoles. En la segona cauen aquells que, aplicant una estratègia de defensa política més que discutible, lliguen en les mateixes frases la persecució política del sobiranisme amb un procés judicial on, entre d'altres coses, es tracta de demostrar o no el presumpte finançament irregular de l'antiga Convergència Democràtica. Els mesos que venen volen molta claredat i, fins i tot, una certa cruesa en l'anàlisi de situació i en les decisions polítiques. S'ha de poder dir sense embuts que tan cert és que les inhabilitacions de Mas i les exconselleres constitueixen un fet gravíssim i escandalós des del punt de vista democràtic i europeu, com cert és -inhabilitació injusta al marge- que la posició política d'Artur Mas era difícil ja abans de la sentència del TSJC.
La convocatòria del referèndum 2017 serà un terratrèmol institucional de gran magnitud. Ningú no se n'ha de sorprendre i menys encara després de la sentència del 9-N. Tot el que ha passat políticament a Catalunya en els darrers cinc anys –a les urnes, al Parlament, als carrers i ara també al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya- passarà a tenir la categoria d'assaig, un cop hagin marcat la sortida el govern de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i el Parlament que treballa amb l'amenaça penal que pesa sobre la seva presidenta i part de la Mesa. L'Assemblea d'Electes de Catalunya (AECAT) segueix aquests dies recollint adhesions arreu del territori i sumant membres entre els alcaldes, regidors i parlamentaris que representen els ciutadans que els han votat. Els impulsors de l'AECAT creuen que convé tenir a punt un possible recanvi de legitimitat emanada de la ciutadania si l'Estat optés per limitar o, fins i tot per suspendre les funcions del Parlament. L'article 155 de la Constitució espanyola és un fantasma que ningú no sap quina forma pot tenir, però que alguns invoquen cada cop amb més insistència.