Darrerament, els mitjans de comunicació ens alerten d'una realitat preocupant: la desconnexió creixent entre la ciutadania i la política. És un fenomen que preocupa analistes i partits, però que sovint s'aborda des d'una perspectiva superficial, com si la culpa recaigués sobre els ciutadans per no implicar-se prou. Tanmateix, potser caldria començar per preguntar-nos què entenem per política.

L'origen etimològic de la paraula ens dona una pista interessant. Política prové del grec polis, que significa ciutat. És a dir, la política neix com l'art de gestionar els assumptes que afecten la comunitat. Si prenem aquesta definició com a punt de partida, apareix una pregunta inevitable: on s'està fent avui més política? Al Parlament de Catalunya, on massa sovint assistim a discussions estèrils, retrets creuats i càlculs partidistes? O als centres educatius, on milers de treballadores i treballadors fa mesos que reclamen més recursos per garantir una educació pública capaç d'oferir igualtat d'oportunitats a tothom?

La pregunta és especialment pertinent en el debat pressupostari actual. Quan un grup parlamentari decideix com es distribueixen els recursos públics, ho fa exclusivament a partir de les seves conviccions ideològiques? O també hi pesen compromisos previs, equilibris polítics i pressions dels lobbys de torn? És una qüestió legítima que la ciutadania es plantegi quan observa que algunes inversions avancen amb facilitat mentre necessitats àmpliament compartides continuen sense resposta.

De fet, podríem formular el debat d'una manera encara més senzilla: què aporta més servei a la ciutadania? Una educació pública dotada dels recursos necessaris per atendre adequadament l'alumnat i reduir desigualtats? O determinades infraestructures que no formen part de cap demanda social prioritària? És evident que qualsevol país necessita planificar el seu futur, però també ho és que les prioritats pressupostàries reflecteixen una determinada concepció de la societat.

En aquest context, convé recordar una altra realitat incòmoda. El vot d'una de les grans fortunes del país no val més que el vot d'una treballadora o un treballador de qualsevol barri de Catalunya. Tots els vots tenen el mateix valor formal. Tanmateix, no totes les veus tenen la mateixa capacitat d'incidir en l'agenda política. Per això, històricament, les persones anònimes han recorregut a la mobilització col·lectiva per fer visibles les seves reivindicacions. Quan els carrers s'omplen, quan els sectors afectats s'organitzen i quan les demandes persisteixen en el temps, la política institucional rep un missatge que no pot ignorar. Fer-se visible és, sovint, l'única manera de no esdevenir invisible.

Resulta especialment preocupant, en aquest sentit, que la consellera Esther Niubó assenyalés recentment que una de les dificultats de l'acord proposat en l'àmbit educatiu era que les treballadores i treballadors haguessin pogut votar-ne l'acceptació. La reflexió és inquietant. És aquest el problema? Que les persones afectades participin en la decisió? És aquesta la concepció de democràcia que ha de guiar les polítiques públiques? En una societat democràtica, els acords guanyen legitimitat quan incorporen la participació de la ciutadania, no quan es construeixen exclusivament a porta tancada.

Aquesta qüestió esdevé encara més rellevant si tenim en compte l'actitud que ha mantingut el Govern durant tot aquest conflicte. Lluny d'obrir una negociació real amb el conjunt de la representació del professorat, el Departament ha defensat de manera persistent un acord assolit amb CCOO i UGT que ha estat sotmès a consulta i rebutjat majoritàriament pel professorat en dues ocasions. Més enllà de la legitimitat que pugui tenir qualsevol organització sindical per signar acords, resulta difícil entendre que un Govern que es reivindica progressista mantingui inalterable una proposta que les treballadores i treballadors afectats han rebutjat de manera reiterada. Quan la negociació es converteix en la defensa inflexible d'un acord tancat prèviament, el risc és que el diàleg social esdevingui un simple tràmit i no una eina per construir consensos reals.

Precisament aquí rau la disjuntiva que afrontaran ERC i els Comuns en la votació prevista per al pròxim 2 de juliol. En aquesta ocasió no podran limitar-se a afirmar que comparteixen les reivindicacions del professorat o que consideren necessari reforçar l'educació pública. El seu vot serà determinant. Si aquestes formacions donen suport a les esmenes presentades, aquestes podran prosperar. Si hi voten en contra, les esmenes quedaran rebutjades i les demandes formulades durant mesos per milers de professionals de l'educació no tindran cap traducció en els pressupostos.

La decisió, per tant, no és només pressupostària. És una decisió profundament política. Obligarà cada grup parlamentari a escollir entre la disciplina derivada dels pactes subscrits amb el PSC o l'escolta activa d'un col·lectiu que fa mesos que reclama millores per a un dels pilars fonamentals de l'estat del benestar.

Ningú pot negar la legitimitat dels acords parlamentaris. Formar majories i arribar a pactes és una part essencial del funcionament democràtic. Però aquests pactes no haurien de convertir-se en cadenes que impedeixin corregir decisions quan la realitat social evidencia que són insuficients o que no responen a les necessitats del moment. La bona política no consisteix només a respectar els acords signats; consisteix també a saber escoltar quan la societat expressa de manera clara i persistent que cal rectificar o anar més enllà.

ERC i els Comuns tenen ara l'oportunitat de demostrar que la política institucional continua connectada amb la política que es fa cada dia als centres educatius, als barris i als carrers. Si permeten que aquestes esmenes prosperin, estaran reconeixent que la mobilització social i la participació col·lectiva tenen capacitat real d'incidir en les decisions públiques. Si les rebutgen, serà difícil evitar la sensació que els compromisos adquirits als despatxos tenen més pes que la veu de les persones que sostenen cada dia l'educació pública catalana.

Potser la desafecció política que tant preocupa no té tant a veure amb la ciutadania com amb la percepció que les seves demandes són escoltades, però rarament ateses. El 2 de juliol, ERC i els Comuns tindran a les seves mans una oportunitat per demostrar que el Parlament continua sent una eina al servei de la societat i no només l'espai on es gestionen equilibris entre partits. I és precisament en moments com aquest quan la ciutadania pren nota de qui utilitza les institucions per fer política i qui es limita a fer parlamentarisme.