Quan arriba el canvi horari tots ens demanem sobre la seva utilitat. S’obren tertúlies, es fan articles, ho comentem al bus o a la parada del mercat. El temps no és neutre, ni el vivim igual segons el gènere, la cultura o l’edat, el temps també marca hegemonia.
La revolució industrial, que va consolidar i expandir el capitalisme, dona centralitat absoluta al temps de treball i poc han canviat les coses des de llavors. Aquesta centralitat va ignorar el temps de vida, els cicles, els ritmes, les cures i ens va imposar una organització horària i social.
L’organització social es fa en base a una concepció del temps. La dicotomia entre l’àmbit privat i el públic ha portat a una estructuració social clarament discriminatòria per a les dones. El temps de cures dedicat als altres es troba en l’àmbit privat i, per tant, ha estat invisible, amagat i menysvalorat, però en realitat ha estat el que ha permès un bon funcionament social; sense les cures de persones dependents, sense el manteniment domèstic, neteja o àpats, sense la cura de fills i filles, sense la planificació de compres i les unitats familiars, el bàsic pel benestar. El que se’n diu divisió sexual del treball, que també ho és del temps.
I aquest repartiment és, també, un repartiment de drets segons el gènere. Els drets de ciutadania, el dret al temps, queden distribuïts segons les 8 hores per uns mentre són un contínuum les 24 hores per les altres. Perquè les cures que resten invisibles, que es fan de forma “voluntària” no entenen d’horaris. Parlar de corresponsabilitat en les cures és parlar d’equilibrar els drets.
El temps és també riquesa. La dita diu “el temps és or”, no descobrim la sopa d’all. Qui té més temps? Hi ha una clara relació entre més, i millor, temps i gènere, classe social, edat... segons el treball “De la pobresa de temps al temps per a la vida” publicat per l’Ajuntament de Barcelona “La pobresa de temps o la sensació de falta de temps disponible és una situació en què les persones experimenten una escassetat de temps a causa de múltiples responsabilitats i demandes, les quals estan molt condicionades per l’organització social que es fa dels temps en l’aspecte estructural.”
La pobresa va acompanyada de la pobresa de temps, un temps robat segons el gènere, la classe i altres factors, i aquesta pobresa afecta la salut, al benestar, a l’autonomia, a l’autoestima, a la salut mental, per destacar alguns aspectes. La bretxa de gènere marca de forma clara qui té més o menys temps.
El projecte Check, Challenge Equality in Employment and Care, posa aquesta bretxa al punt de mira i cerca bones pràctiques en empreses i administracions per fer possibles mesures de conciliació sostingudes i promoure la corresponsabilitat. No es tracta d’iniciar propostes que s’interrompen i abandonen sinó construir recursos i propostes pràctiques que permetin que es desenvolupin i consolidin.
El temps és benestar, salut i riquesa, la vida quotidiana mereix ser al centre i les càrregues de treball que se’n desprenen han de ser, necessàriament, compartides en una societat que pretén ser justa i democràtica.