Retenir el control del Senat s'ha convertit en una de les prioritats del PP. Això explica l'acord que han rubricat amb Vox per tal de no presentar-se en tres demarcacions -entre les quals Girona i Tarragona-, un gest que l'extrema dreta correspondrà en sis territoris. El pacte, però, va molt més enllà de la cambra baixa, sovint menystinguda però que pot ser decisiva a l'hora dur a terme renovacions de magistrats del Tribunal Constitucional en cas que es disposi de tres cinquenes parts dels senadors. L'entesa exemplifica fins a quin punt el PP i Vox s'estan fusionant: abans era només a nivell de discurs, ara ho és a nivell electoral, i d'aquí poc l'aliança podria aterrar directament a la Moncloa.
Pactar on presentar-se -i on no presentar-se- és la manera més clara de confirmar que hi haurà un executiu de coalició si les dues formacions sumen majoria absoluta després de les eleccions, com detecten totes les enquestes menys la del CIS. El problema per a Feijóo és que cada vegada perd més escons, si fem cas a la demoscòpia: ha passat, en tan sols uns mesos, de superar els 140 escons a batallar per quedar-se amb més de 120, amb el risc que hi ha que Pedro Sánchez aconsegueixi ser primera força. Fa dies que Feijóo ha retirat del seu argumentari la demanda que governi la llista més votada, potser perquè comença a veure la possibilitat d'una remuntada del PSOE.
Aquesta remuntada, en tot cas, seria estèril perquè Sánchez fagocita tota l'esquerra, i la majoria de la investidura del 2023 quedaria lesionada del pas per les urnes. Davant d'aquest escenari -un PSOE més o menys fort, un PP debilitat i un Vox amb possibilitats de superar el 20% dels vots-, Feijóo no té les de guanyar. Serà president del govern espanyol, podrà tenir una majoria sòlida al Congrés, però no tindrà la paella pel mànec. Si l'extrema dreta tingués una trentena d'escons i el PP superés els 150, controlaria la situació. Si en té 120 i Vox s'acosta a la setantena, podrà demanar ministeris d'Estat i influir de veritat, ja sigui en agenda social o bé en l'aproximació a Catalunya.
Algú s'imagina Friedrich Merz signant un acord d'aquest tipus abans d'unes eleccions amb Alternativa per Alemanya? A Donald Tusk fent el mateix a Polònia? Entre les múltiples fórmules que hi ha per combatre l'extrema dreta -cap d'elles infal·lible, més aviat al contrari si es fa un repàs al mapa d'Europa-, la més efectiva tendeix a ser la d'una dreta civilitzada que no vol saber res dels ultres. Feijóo, en canvi, els ha entregat les claus de casa: els compra el discurs, hi ha pactat a tantes autonomies com ha pogut -també a Andalusia, on es lloava el tarannà moderat de Juanma Moreno Bonilla- i ara es presenta, per la via dels fets, amb ells en coalició al Senat. La fusió ha acabat cristal·litzant.
Amb un problema afegit: l'extrema dreta no en té prou amb compartir el poder. Vol ser hegemònica. Abascal -i qui pensa darrere d'Abascal- no es conforma amb ser una crossa del PP, sinó que aspira a substituir-lo. Què ha passat a França, per exemple? La dreta tradicional no té opcions de passar a la segona ronda de les presidencials des de fa unes quantes convocatòries. A Itàlia, els conservadors habituals veuen com Giorgia Meloni els ha menjat tot el pastís, i també que les amenaces que té la primera ministra venen de noves propostes encara més a la dreta. Abraçar-se a Vox té uns riscos que Feijóo menysté per la pressa que destil·la a l'hora de fer fora Sánchez. I si ho acaba pagant car?