Fracassada la investidura de Feijoó, arriba el moment de la veritat de l’actual fase del conflicte entre Catalunya i l’estat, i ho fa coincidint –la història és juganera– amb el sisè aniversari de l’1 d’octubre. Les pròximes setmanes veurem què és possible i què no amb l’actual relació de forces i l’actual sistema d’incentius de les parts. Pedro Sánchez i el PSOE hi tenen molt a guanyar (la Moncloa, el poder) però també molt a perdre (una segona oportunitat en forma de noves eleccions per a un Feijoó reforçat pel debat d’investidura). L’independentisme també té un incentiu poderós per a l’acord: el retorn triomfal de l’exili i l’alliberament total i definitiu de les causes judicials pendents per a més de mil persones, una oportunitat que potser no es torna a presentar.
 
Sobre el paper sembla fàcil, doncs: investidura a canvi d’amnistia, i ja està. Do ut des. Però no serà així de simple, perquè les parts estan posant més ous a la cistella de la negociació. El PSOE busca una renúncia explícita a la unilateralitat, un “no ho tornarem a fer” que justifiqui el gir de 180 graus socialista davant l’opinió pública espanyola. ERC i Junts, per la seva banda, vinculen la investidura amb l’obertura d’un camí que acabi permetent als catalans votar sobre la independència. Igual que el PSOE, necessiten vendre la transacció a la seva parròquia. Sobretot Junts, que fa anys que diu que el camí del diàleg iniciat per ERC és equivalent a una rendició.
 
Les dues exigències –renúncia a la unilateralitat i obrir un camí cap al referèndum– semblen incompatibles, però en realitat són, podrien ser, haurien de ser, dues cares d’una mateixa moneda. En una democràcia plena, els projectes polítics no només s’han de poder defensar (només faltaria!) sinó que s’han de poder dur a terme si una majoria dels ciutadans ho vol. Si hi ha una opció política, en aquest cas l’independentisme, a la qual des del poder se li diu que mai podrà fer realitat el seu projecte per vies legals, és comprensible i raonable que aquesta opció es plantegi accions unilaterals com les de l’octubre del 17. Dit d’una altra manera: si és possible sortir d’una gàbia obrint la porta amb clau, no esbotzes la porta.
 
Què demana, doncs, l’independentisme? L’habilitació d’un camí legal –encara que sigui llarg i ple d’exigències– per obrir la porta amb clau si així ho volen la majoria dels catalans. Un acord de claredat. La resolució aprovada al Parlament aquesta setmana no parla de dates, ni posa condicions, i fa servir un llenguatge d’allò més suau. És clarament una invitació a l’acord, no una provocació com han volgut vendre els socialistes d’aquí i d’allà. Que això és implantejable, avui, a Espanya? De fet, és més imaginable un cop d’estat per impedir un referèndum acordat que no pas el referèndum mateix. Ara bé, que ningú s’estranyi, doncs, que l’independentisme no vulgui renunciar a esbotzar la porta: se li està dient que només així podrà sortir de la gàbia. Una altra cosa és que tingui la força per fer-ho amb èxit. Aquest, però, és un altre debat...