La victòria, contundent, inapel·lable, de l'independentisme en les eleccions del 27-S, cal que sigui gestionada amb molta intel·ligència. Fins a cert punt és lògic que aquestes darreres setmanes la gent normal passem angúnies perquè el pacte entre les dues formacions vencedores no arriba. Molts ja voldríem, fa setmanes, que tot ja estigués en marxa. Però, tal vegada, és que encara no som conscients del que realment vam aconseguir en aquella data. Vam aconseguir una fita històrica. I no és conya.

Hem derrotat democràticament Espanya. És quelcom que mai cap altre poble, dels molts que s'han independitzat d'Espanya al llarg dels segles, no ha aconseguit mai. Som, per dir-ho en termes futbolístics, uns cracks! I això, als espanyols els té aturmentats. No se'n saben avenir.

A veure, ells troben lògic que els seus adversaris siguin independents perquè els van derrotar militarment: ho van fer els  holandesos, els portuguesos, els anglesos (a Gibraltar, amb l'ajuda catalana, per cert), tots i cadascun dels pobles llatinoamericans, els filipins, els marroquins, els africans de la Guinea...  Van sortir per potes i de forma indigna, del Sàhara... Ara, que uns els derrotin per la via democràtica, no ho acaben de capir. Vull dir que per ells és una derrota indigna, vergonyant, pussil.lànime, de poble capat, de poble perdedor. No ho conceben i no s'ho acaben de creure.

Per això, és súmmament important que continuem donant exemple. Les lluites d'alliberament nacional, sempre tenen uns trets que es reprodueixen de manera quasi matemàtica, independentment de l'entorn geogràfic on es desenvolupen. Sigui a l'Àfrica, a l'Àsia, a Amèrica, i per descomptat a Europa. I un d'aquests trets és l'estratègia del front patriòtic, un concepte que amb el pas dels anys ha anat evolucionant, si voleu, i que en l'actualitat equival al de transversalitat. Els catalans i les catalanes hem protagonitzat en els darrers anys una veritable revolució democràtica, de la qual alguns o bé no en són conscients, o bé la intenten obviar, ignorar, com si no s'hagués donat mai.

En la transversalitat, per definició, hi trobem gent de dretes, d'esquerres, de centre, perquè una nació, i això és marxisme elemental, no és una ideologia. No hi ha nacions de dretes, ni nacions d'esquerres. Les nacions, són el locus on es desenvolupa la lluita de classes, i qui guanya, sempre, és aquella classe que assoleix esdevenir nacional, és a dir, aquella, els interessos de la qual són percebuts com els interessos del conjunt. Per descomptat, cap classe pot esdevenir nacional si es percep que té una subordinació estratègica o tàctica a un altre entorn nacional, com pot ser, en el cas que ens ocupa, l'espanyol.

En aquest context, per una banda, és evident que el corrent ampli de l'independentisme, el mainstream, representat per la coalició Junts pel Sí, i personificat en el lideratge d'Artur Mas, però també d'Oriol Junqueras i fins i tot del propi Raül Romeva, ha desconnectat de qualsevol veleïtat espanyolista. Una de les proves més fefaents, la tenim en la dissolució per la via ràpida de la federació CiU, que va permetre extirpar el tumor duranista. Aquest corrent, que internament no deixa de ser heterogeni, com és públic i notori, aposta clarament per un àmbit català de decisió, sense caure en cap parany ideològic espanyol.

En el cas de la CUP, que, de lluny, és el corrent minoritari de l'independentisme, però tanmateix necessari, àdhuc imprescindible, i que també, com s'ha demostrat recentment, és internament heterogeni, aquesta desconnexió sembla, paradoxalment, que encara no s'ha esdevingut del tot. I el fet és realment sorprenent, perquè l'acord amb Junts pel Sí, considero que és una gran oportunitat per la CUP per esdevenir un referent per a una part importantíssima de la societat catalana.

La CUP està immersa en una cursa per esdevenir el referent de l'esquerra no socialdemòcrata, en competència directa amb opcions que obvien la revolució democràtica catalana, perquè el seu referent és Espanya, i només utilitzen Catalunya i la seva lluita nacional com un ariet per guanyar el poder a Madrid. Llavors, aconseguir un acord amb l'independentisme majoritari per la CUP, en bona lògic ha de passar per incidir en el vessant social en el sentit més ampli del terme i no pas en altres vessants de tipus institucional o simbòlic que s'allunyen molt dels interessos -i de les necessitats- principals dels seus votants, tant que ni tan sols figuren en el seu programa electoral.

En aquest sentit, la CUP amb un pacte amb l'independentisme majoritari pot aconseguir dos objectius: de manera immediata, convertir-se realment en un referent dels sectors que propugnen una fonda transformació social, en detriment dels seus competidors ideològics espanyolistes. I en segon lloc, en un termini de 18 mesos, assumir un molt més gran protagonisme en el marc de les forces polítiques que es disputaran l'hegemonia dins de la República Catalana.