La política és sobretot pràctica i és intervenció; i no admet gaires simplificacions. La complexitat, el risc, les paradoxes, els grisos i els clarobscurs ho travessen tot. Per això l’excés de simplificació, la indiferència programàtica, la reducció de l’atenció a uns limitadíssims camps temàtics, la reiteració d’unes consignes convertides en principis inalterables i dogmes de valor quasi universal..., solen acabar girant-se en contra de qui les enarbora. De fet, la banalització i la condensació discursiva sistemàtiques, la reducció dràstica i simplista de les causes dels problemes socials, o la hipertròfia de la càrrega emocional de les propostes, expressa no només la renúncia a l’anàlisi i a l’argumentació exigent sinó també el menyspreu cap a la ciutadania que es vol atreure.
En el terreny de les ideologies –amb teories generals inspiradores o sense– les coses semblen menys complicades. La cohesió dogmàtica dels fidels no ha d’enfrontar-se constantment amb una realitat sempre canviant i que no vol passar per l’adreçador de l’esquema preestablert. L’abstracció i la identificació ideològica ho aguanten gairebé tot, com qualsevol altre sistema de creences. Per a moltes persones, una ideologia adoptada com a filtre d’interpretació multiús –i que no cal sotmetre a crítica regularment– ocupa un espai molt pròxim al que ocupen les religions. Per això, en els espais ideològics més rígids i disciplinats, hi trobem també textos sagrats, litúrgies i santorals. I sagraments, penediments i excomunions.
En períodes de canvi accelerat, en els quals el context polític presenta característiques que forcen a renovar els criteris d’anàlisi, a introduir-hi factors que fins poc abans no eren presos en consideració (feminismes, model energètic, refugiats, diversitat, solidaritat intergeneracional, IA) i a repensar les estratègies i prioritats, assistim sovint a la regressió de moviments i formacions polítiques cap als refugis ideològics consoladors i a l’oració. Com si –contra la consideració política– el simple pas del temps, la voluntat i la providència poguessin tornar la realitat menys hermètica i més adaptada als fonaments de la seva fe.
Llavors, en la dialèctica construcció/destrucció, característica de totes les pràctiques polítiques transformadores, l’accent es desplaça cap al moment de la negació, la destrucció, la denúncia de culpabilitats i d’uns enemics genèrics, no sempre ben definits. Al mateix temps –fins i tot des dels governs– s’afebleixen les propostes concretes, els compromisos amb actuacions d’efectes immediats, els lligams més estrets i prosaics amb la vida de les persones. Així, la construcció, l’afirmació, l’apoderament davant del tangible i peremptori s’allunyen i esvaeixen. I es va dissolent el vincle entre els principis i conviccions generals que inspiren una política qualsevol i la traducció directa i concreta d’aquella política. Els principis i valors ja no es nodreixen de la pràctica política concreta; i aquesta esdevé un joc de sobretaula sobre l’ocupació d’espais de poder. La perplexitat aboca a la pèrdua de confiança en els actors estrictes de la política. I, mentre la política va perdent el sentit original, la gent se’n desentén.
L’últim mes, els escenaris polítics europeu, espanyol i català s’han caracteritzat per la notorietat mediàtica del que en alguns esports s’anomena “errors no forçats”. Com si, de cop i volta, algunes formacions o dirigents confonguessin la perspectiva de les coses, la jerarquia de les prioritats que els defineix, allò que representen o diuen que representen.
Podríem triar i remenar. Però res no em sembla comparable a una formació de nom aglutinador, però en vies de clarificació programàtica i de poder aspirar legítimament en el futur a recuperar/obtenir la presidència del país. Tot i participar pràcticament al 50% de l’actual Govern de coalició, una part important del partit no el considera seu; de fet el posa en dubte permanentment. No hi ha manera més clara d’indicar que aquella recuperació de la presidència no es contempla en el curt termini ni es veu assolible. Que una aparent “coalició d’iguals” sigui presentada pel gros d’una de les parts com una coalició entre desiguals “gran-petit”, adjudicant-se el paper menor, resulta simptomàtic.
La intel·ligència que inspira aquesta mena de política imprecisa i descarregada de responsabilitat deu ser congruent amb la que predica una confrontació amb l’Estat repressor que mai no es defineix ni concreta, o la que urgeix a liquidar per pròpia iniciativa una mesa de negociació amb el govern d’aquell l’Estat –ben poc útil fins ara– sense assenyalar quins altres mecanismes alternatius es proposen. O congruent amb no considerar les principals urgències socials com a elements fonamentals d’una qualsevol estratègia sobiranista i l’apoderament nacional.
No és que a les altres cases del veïnat la ballin grassa, i que no cometin molts errors –forçats i no forçats–; però en algunes hi ha hagut menys girs de trajectòria; una mica més de programa, més presència i exposició fora del gueto de confort, i més documents exploratoris de les noves realitats. No és pas prou, però és imprescindible si hi ha voluntat de créixer i liderar transformacions efectives. Quan ens presentem a la taverna com el capità Flint, hem de deixar ben clar si ens referim al pirata o al lloro.
En el terreny de les ideologies –amb teories generals inspiradores o sense– les coses semblen menys complicades. La cohesió dogmàtica dels fidels no ha d’enfrontar-se constantment amb una realitat sempre canviant i que no vol passar per l’adreçador de l’esquema preestablert. L’abstracció i la identificació ideològica ho aguanten gairebé tot, com qualsevol altre sistema de creences. Per a moltes persones, una ideologia adoptada com a filtre d’interpretació multiús –i que no cal sotmetre a crítica regularment– ocupa un espai molt pròxim al que ocupen les religions. Per això, en els espais ideològics més rígids i disciplinats, hi trobem també textos sagrats, litúrgies i santorals. I sagraments, penediments i excomunions.
En períodes de canvi accelerat, en els quals el context polític presenta característiques que forcen a renovar els criteris d’anàlisi, a introduir-hi factors que fins poc abans no eren presos en consideració (feminismes, model energètic, refugiats, diversitat, solidaritat intergeneracional, IA) i a repensar les estratègies i prioritats, assistim sovint a la regressió de moviments i formacions polítiques cap als refugis ideològics consoladors i a l’oració. Com si –contra la consideració política– el simple pas del temps, la voluntat i la providència poguessin tornar la realitat menys hermètica i més adaptada als fonaments de la seva fe.
Llavors, en la dialèctica construcció/destrucció, característica de totes les pràctiques polítiques transformadores, l’accent es desplaça cap al moment de la negació, la destrucció, la denúncia de culpabilitats i d’uns enemics genèrics, no sempre ben definits. Al mateix temps –fins i tot des dels governs– s’afebleixen les propostes concretes, els compromisos amb actuacions d’efectes immediats, els lligams més estrets i prosaics amb la vida de les persones. Així, la construcció, l’afirmació, l’apoderament davant del tangible i peremptori s’allunyen i esvaeixen. I es va dissolent el vincle entre els principis i conviccions generals que inspiren una política qualsevol i la traducció directa i concreta d’aquella política. Els principis i valors ja no es nodreixen de la pràctica política concreta; i aquesta esdevé un joc de sobretaula sobre l’ocupació d’espais de poder. La perplexitat aboca a la pèrdua de confiança en els actors estrictes de la política. I, mentre la política va perdent el sentit original, la gent se’n desentén.
L’últim mes, els escenaris polítics europeu, espanyol i català s’han caracteritzat per la notorietat mediàtica del que en alguns esports s’anomena “errors no forçats”. Com si, de cop i volta, algunes formacions o dirigents confonguessin la perspectiva de les coses, la jerarquia de les prioritats que els defineix, allò que representen o diuen que representen.
Podríem triar i remenar. Però res no em sembla comparable a una formació de nom aglutinador, però en vies de clarificació programàtica i de poder aspirar legítimament en el futur a recuperar/obtenir la presidència del país. Tot i participar pràcticament al 50% de l’actual Govern de coalició, una part important del partit no el considera seu; de fet el posa en dubte permanentment. No hi ha manera més clara d’indicar que aquella recuperació de la presidència no es contempla en el curt termini ni es veu assolible. Que una aparent “coalició d’iguals” sigui presentada pel gros d’una de les parts com una coalició entre desiguals “gran-petit”, adjudicant-se el paper menor, resulta simptomàtic.
La intel·ligència que inspira aquesta mena de política imprecisa i descarregada de responsabilitat deu ser congruent amb la que predica una confrontació amb l’Estat repressor que mai no es defineix ni concreta, o la que urgeix a liquidar per pròpia iniciativa una mesa de negociació amb el govern d’aquell l’Estat –ben poc útil fins ara– sense assenyalar quins altres mecanismes alternatius es proposen. O congruent amb no considerar les principals urgències socials com a elements fonamentals d’una qualsevol estratègia sobiranista i l’apoderament nacional.
No és que a les altres cases del veïnat la ballin grassa, i que no cometin molts errors –forçats i no forçats–; però en algunes hi ha hagut menys girs de trajectòria; una mica més de programa, més presència i exposició fora del gueto de confort, i més documents exploratoris de les noves realitats. No és pas prou, però és imprescindible si hi ha voluntat de créixer i liderar transformacions efectives. Quan ens presentem a la taverna com el capità Flint, hem de deixar ben clar si ens referim al pirata o al lloro.