La Fiscalia de Manhattan i els jutges federals de Nova York han dictat una resolució que obliga a Trump a presentar la seva declaració fiscal dels darrers vuit anys, declaració fiscal que han presentat ininterrompudament els ocupants de la Casa Blanca des de 1976.

No es tracta, només, de saber la legalitat dels fons amb els quals ha finançat les campanyes, es tracta, també de saber si la compra del silenci a actrius porno o exmodels de Playboy ha deixat rastre en la comptabilitat del multimilionari.

El més important no és que quedi demostrada la manera d'actuar d'aquest home sense escrúpols que va guanyar unes eleccions al càrrec més poderós del món; el que més hauríem de valorar d'aquesta decisió judicial és l'afirmació que la immunitat de President no és il·limitada com pretén Trump en els seus escrits de defensa.

El jutge, Victor Moreno, afirma explícitament que la justícia i la més generosa interpretació de la Constitució dels Estats Units no poden avalar l'asseveració categòrica i il·limitada de la immunitat presidencial que reclama Trump quan es tracta de jutjar els seus actes.

Coincidint amb les mateixes dates, Lady Brenda Hale, advocada de 74 anys, menuda, rigorosa i decidida, en la seva funció de presidenta de la Cort Suprema del Regne Unit, li deia en paraules molt clares al president Boris Johnson que ningú pot situar-se per sobre de les lleis vigents i ha llegit públicament la sentència d'aquest alt tribunal que declara il·legal, nul·la i sense efecte la seva decisió d'interrompre l'activitat del parlament britànic.

En el cas d'Anglaterra és la segona vegada en poc temps. La primera va ser quan va obligar a Theresa May a debatre els termes en què el Regne Unit podia o no sortir de la UE i va obligar-la a sotmetre-ho a la consideració de la Cambra dels Comuns.

Tot i les estratègies dilatòries que els advocats d'ambdós mandataris han intentat, els tribunals han dictaminat en contra del que els convenia. De les conseqüències posteriors d'aquestes resolucions judicials encara s'ha d'escriure molt, però és bo saber que el populisme pot guanyar eleccions però hi ha un límit que no pot traspassar ni destruir, i que els alts tribunals han de garantir el compliment de normes, a vegades escrites i d'altres basades en la tradició jurídica.

En el cas del Regne Unit l'hora d'emetre la seva decisió (sentència UKSC 41/2019) han buscat precedents de tota mena, des de la Declaració de Drets de 1688, Enrick v Carrington de 1765, fins a la interpretació actual de les funcions dels Parlaments.

Boris Johnson ha dit, malcarat: "Estic profundament en desacord amb la sentència, però respecto el Poder Judicial" i la presidenta de la Cort Suprema ha afirmat "El més perillós per a un jutge és caure en la temptació de sentir-se Déu". El millor antídot és no estar mai massa segura de tenir tota la raó.

Ara que s'acosten dies difícils, ara que estem a punt de viure una nova campanya electoral durant la qual tornarem a escoltar afirmació vers les legítimes aspiracions de Catalunya de consolidar i ampliar la seva capacitat d'autogovernar-se; seria interessant que tinguéssim una estona per estudiar el que ha passat els darrers dies en aquests grans estats de tradició democràtica, on els jutges han recordat als presidents dels executius que la immunitat no és il·limitada i que cal respectar les normes i no utilitzar les institucions segons les seves conveniències electorals.

El més interessant de tot ha estat la reacció del speaker (president) de la Cambra dels Comuns, John Bercow: no ha perdut ni un minut en valorar la sentència, senzillament ha convocat a treballar als diputats i ha instat a l'oposició a presentar propostes per debatre.

És l'anàlisi de com resolen els seus conflictes institucionals en altres estats de tradició parlamentària el que ens ajudarà a entendre la resposta internacional a les peticions que des de Catalunya s'han fet pel reconeixement de resolucions anul·lades pels tribunals. Per això, tot i el neguit de la tensa espera de la sentència que ha de fer publica el Tribunal Suprem en els pròxims dies, no ens hauria de passar desapercebudes aquestes dues decisions, considerades un gran fracàs de dos presidents.