La propera legislatura també serà curta, d'uns dos anys o màxim, tres. Jo diria que dos. Però intensa. En les eleccions del 25-N tot apunta que la victòria del bloc sobiranista, format per les diferents opcions favorables al dret a decidir, obtindrà uns resultats més que notables, arribant o fins i tot superant els 100 escons. Una majoria més que clara, per utilitzar la terminologia posada de moda per la Cort Suprema del Canadà en la seva Opinió sobre la Secessió, emesa el 1998.

És més que possible que el partit més votat obtingui fins i tot una majoria absoluta folgada, amb més de 70 escons. Això li permetrà, naturalment, formar un govern en solitari. Tanmateix, penso que, precisament perquè aquesta possibilitat sempre la tindrà a l'abast, el més intel·ligent, seria oferir a la resta de forces del bloc sobiranista, un govern de concentració nacional, que tingués per objectiu assolir la “plenitud nacional”, eufemisme que no vol dir res més que la independència. Aquesta aposta, reforçaria el propi Govern i donaria una imatge de transversalitat i diversitat que seria molt ben rebuda per la comunitat internacional, atès que la independència seria vista com una reivindicació àmplia i no lligada només a un determinat partit o una determinada personalitat política.

La tasca del nou govern de concentració nacional, doncs, seria fer front a les dificultats que els espanyols posaran, de ben segur a tot el procés. I navegar fins a la celebració de la consulta per la independència que considero que hauria de celebrar-se de forma el més immediata possible. Una data adient seria l'11 de setembre del 2013, fet que la faria coincidir quasi amb la que se celebrarà a Escòcia.

Dues mesures immediates que hauria de portar a terme serien la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals, que ja en el seu moment va ser descartada, atès que s'ha demostrat que el front internacional és fonamental per al reconeixement de la ondependència. I per altra banda, una qüestió simbòlica, però no per això menys important. Dotar l'estelada (en les seves diferents versions) d'un estatus de reconeixement jurídic i polític que n'evités la seva criminalització permanent per part de les autoritats espanyols i que correlativament comportés un càstig a aquells que la menyspreessin.

Una tercera mesura que el nou Govern hauria d'implementar, seria l'aprovació d'una declaració unilateral d'independència (DUI), sobretot si l'assetjament dels espanyols es fes insuportable i calgués donar una resposta a l'alçada de les circumstàncies. Una bona data per aprovar aquesta declaració seria el 23 d'abril del 2013. Amb aquesta declaració les institucions espanyoles deixarien de tenir jurisdicció damunt de Catalunya, si bé, provisionalment, l'ordenament jurídic vigent fins aquell dia continuaria tret que en fos explícitament derogat per les institucions catalanes.

Si, com tot sembla indicar, l'11 de setembre del 2013, els partidaris del “sí” a la Independència guanyem de forma clara i rotunda, s'obriria un període de com a màxim 12 mesos, per negociar amb la comunitat internacional l'ingrés de la República de Catalunya a les institucions internacionals, i amb el Govern espanyol la divisió dels actius i dels passius. En el cas de la UE, naturalment, l'accés seria automàtic.

Així, com a molt tard, l'11 de setembre del 2014, tres-cents anys després de la seva pèrdua, Catalunya esdevindria un nou estat independent. Serà un moment gloriós i, perquè no dir-ho, emotiu. Un cop aconseguida la Independència, el govern de concentració nacional, només li quedarà convocar unes eleccions constituents, que es podrien celebrar a finals del 2014. Aquestes eleccions escollirien un nou Parlament encarregat d'elaborar la Constitució de la República de Catalunya. Però aquesta ja seria una altra etapa, de la qual ja en parlarem en el seu moment. Naturalment aquesta cronologia pot ser modificada per mil i un factors, atès que parteix d'una perspectiva optimista, però també realista.