Ho recordo com si fos ahir. Seria un dissabte de febrer de l'any 2000. Havia arribat la notificació de la Junta electoral central: ens prohibien fer la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern, que feia mesos que preparàvem milers de persones arreu de l'Estat espanyol. Teníem intenció de fer-la coincidint amb les eleccions generals (les que va guanyar Aznar amb majoria absoluta) per demandar, no només solidaritat amb els pobles del Sud, sinó també una democràcia real.

Ens vam trobar a un petit local del barri del Raval, i algú va dir "la nostra referència ha de ser la legitimitat, no la legalitat". Sent conscients de les possibles conseqüències, aquesta seria la primera acció de desobediència per a moltes de nosaltres. A la Consulta van participar més d'un milió de persones. La Policia va aixecar taules i va reprimir activistes, però la problemàtica del deute per als pobles del Sud es va posar sobre la taula gràcies a un acte massiu de desobediència civil no violenta.

Quan omplim els carrers, defensem les escoles, tallem carreteres, ocupem vies de tren, o omplim places amb assemblees per defensar el dret a un poble a decidir, democràticament i pacíficament, el seu futur, és aquesta mateixa legitimitat la que ens mou, la legitimitat de saber que estàs lluitant per un objectiu just, encara que la legalitat no estigui de la teva banda. Aquesta creença gairebé cega en què "La Justícia" (en majúscules, en referència a allò just i no allò legal) prevaldrà per molt que les dinàmiques polítiques, les estructures normatives i les actuacions judicials hi estiguin en contra, és el que mou bona part dels moviments socials arreu del món a apostar per la desobediència civil no violenta com una estratègia vàlida.

Si cantar rap contra la monarquia és il·legal, omplim carrers i antigues presons per defensar la llibertat d'expressió. Si les empreses multinacionals s'enriqueixen a costa de mercantilitzar un bé comú com l'aigua, nosaltres sortim al carrer a recollir signatures a favor de la seva municipalització (i si a un plenari s'hi vota en contra, la seguirem lluitant als carrers). Si les negociacions partidàries no aconsegueixen posar en marxa un Procés Constituent, organitzem laboratoris republicans i multipliquem els debats sobre com aixecar la República. Si l'Estat manté ostatges presos polítics que no han fet més que protestar pacíficament i participar en l'organització d'un referèndum, tornarem a sortir als carrers, a tallar carreteres i a aixecar les barreres que faci falta. Sense violència, però amb tota la radicalitat necessària.

Ho hem de fer conscients de les possibles conseqüències. L'Estat, que protegeix els seus privilegis, respondrà amb repressió, judicialització i, malauradament, presó. Respondrà amb violència a la nostra desobediència no violenta. El relat serà colonitzat pels qui vesteixen la realitat amb postveritat, fins a tenyir de violència allò que és radicalitat pacífica. No podem ser ingènues, l'aposta per la legitimitat i la desobediència civil no violenta, no trobarà un camí de roses. Però el dia que renunciem a defensar allò que considerem legítim, per les vies que considerem ètiques, amb no-violència tal com l'entenem (i no tal com l'entenen), aquell dia haurem perdut. Davant la repressió i la postveritat, només podem fer una cosa: mantenir, tossudament i pacíficament, l'horitzó de la legitimitat.