Fa uns anys a Mèxic, durant la presidència de Vicente Fox, el Congrés de diputats va crear una comissió per l’elaboració d’una llei de llengües indígenes. Un dels ponents de la llei va venir a Barcelona per copsar i entendre el model de normalització lingüística del govern català. Em va tocar a mi atendre’l. Després de ser informat de les prioritats del model català (escola, mitjans de comunicació i administració) el diputat en qüestió, membre d’una de les minories nacionals més importants del Yucatán, va preguntar-me: i la justícia? Li vaig respondre que evidentment era una assignatura pendent, que l’alt nombre de magistrats i membres de la judicatura vinguts de la resta de l’estat afegia dificultat a aquest àmbit i que la prioritat era l’escola.
El diputat del PRD se’m va quedar mirant i després d’un silenci sostingut em va deixar una frase colpidora: "No hi ha res pitjor que ser jutjat en una llengua que no domines i que en alguns casos ni entens". I remata: "Saps el nombre ingent d’indígenes condemnats a presó, i en èpoques pretèrites penjats o afusellats, per la indefensió de no dominar l’espanyol?". Uuc-Kib Espadas, diputat en aquell moment i avui antropòleg de prestigi, tenia raó. No hi ha major indefensió en un judici que no dominar la llengua dels jutges i fiscals.
Tot això ve a tomb després d’escoltar en Jordi Turull respondre als togats del Suprem. És evident que la situació dels catalanoparlants del Principat de Catalunya dista molt de la situació de molts ciutadans de l’estat de Mèxic que encara avui no dominen l’espanyol. Per sort nostra a Catalunya els catalanoparlants dominem amb més o menys fluïdesa les dues llengües oficials (aranès a banda). Però de ben segur que a Jordi Turull, a la resta de membres del nostre Govern i a tots els catalans que passaran per aquell judici els seria molt més còmode expressar-se, i en el cas dels primers defensar-se, en català.
El nacionalisme espanyol, entestat en la deshumanització dels catalans, intenta sempre ridiculitzar o fer reducció a l’absurd qualsevol demanada de drets lingüístics de les minories nacionals que hi ha a l’estat. Per a ells aquest mal no vol soroll, i que ningú dubti que per a ells el plurilingüisme és un mal. Aquesta setmana també ens ha quedat clar que una irregularitat més s’afegeix al llarg corol·lari d’anomalies d’aquest procés judicial, i és la lingüística. Ser jutjat al Tribunal Suprem en llengua espanyola i no al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i amb la possibilitat de defensar-se en català és un missatge en si mateix del tracte colonial de tot plegat.
Segur que alguns comentaristes de la caverna espanyola han blasmat les catalanades dels líders independentistes. Però ja els agradaria a ells parlar anglès com nosaltres parlem el castellà. Perquè per molta demagògia que destil·lin sobre una hipotètica desaparició de la llengua espanyola a Catalunya, la realitat és una altra: la llengua espanyola és la llengua de més de la meitat de catalans i la llengua hegemònica en els mitjans de comunicació social, entre d’altres, i té una bona salut de ferro. El castellà a Catalunya més que aprendre’s es respira. Això no treu, i d’aquí plora la criatura, que una majoria de catalans, parlin la llengua que parlin habitualment, defensin l’ús i la pervivència de la llengua catalana. Aquesta majoria és un obstacle al projecte uniformitzador del nacionalisme espanyol. I en aquest judici, com en molts d’altres casos, han ensenyat la poteta. Vidal Quadras ho deixava clar fa poc a la xarxa: aplicar el 155 durant una generació i controlant l’escola i els mitjans de comunicació. Una mena de solució final en el tema lingüístic. La pregunta és com pot haver-hi encara gent a Catalunya que es pregunti per què volem ser independents.
Per cert, la llei de llengües indígenes va ser aprovada en el Congrés de San Lázaro. Però usant el privilegi que atorga el sistema presidencialista, Vicente Fox la va vetar.
El diputat del PRD se’m va quedar mirant i després d’un silenci sostingut em va deixar una frase colpidora: "No hi ha res pitjor que ser jutjat en una llengua que no domines i que en alguns casos ni entens". I remata: "Saps el nombre ingent d’indígenes condemnats a presó, i en èpoques pretèrites penjats o afusellats, per la indefensió de no dominar l’espanyol?". Uuc-Kib Espadas, diputat en aquell moment i avui antropòleg de prestigi, tenia raó. No hi ha major indefensió en un judici que no dominar la llengua dels jutges i fiscals.
Tot això ve a tomb després d’escoltar en Jordi Turull respondre als togats del Suprem. És evident que la situació dels catalanoparlants del Principat de Catalunya dista molt de la situació de molts ciutadans de l’estat de Mèxic que encara avui no dominen l’espanyol. Per sort nostra a Catalunya els catalanoparlants dominem amb més o menys fluïdesa les dues llengües oficials (aranès a banda). Però de ben segur que a Jordi Turull, a la resta de membres del nostre Govern i a tots els catalans que passaran per aquell judici els seria molt més còmode expressar-se, i en el cas dels primers defensar-se, en català.
El nacionalisme espanyol, entestat en la deshumanització dels catalans, intenta sempre ridiculitzar o fer reducció a l’absurd qualsevol demanada de drets lingüístics de les minories nacionals que hi ha a l’estat. Per a ells aquest mal no vol soroll, i que ningú dubti que per a ells el plurilingüisme és un mal. Aquesta setmana també ens ha quedat clar que una irregularitat més s’afegeix al llarg corol·lari d’anomalies d’aquest procés judicial, i és la lingüística. Ser jutjat al Tribunal Suprem en llengua espanyola i no al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i amb la possibilitat de defensar-se en català és un missatge en si mateix del tracte colonial de tot plegat.
Segur que alguns comentaristes de la caverna espanyola han blasmat les catalanades dels líders independentistes. Però ja els agradaria a ells parlar anglès com nosaltres parlem el castellà. Perquè per molta demagògia que destil·lin sobre una hipotètica desaparició de la llengua espanyola a Catalunya, la realitat és una altra: la llengua espanyola és la llengua de més de la meitat de catalans i la llengua hegemònica en els mitjans de comunicació social, entre d’altres, i té una bona salut de ferro. El castellà a Catalunya més que aprendre’s es respira. Això no treu, i d’aquí plora la criatura, que una majoria de catalans, parlin la llengua que parlin habitualment, defensin l’ús i la pervivència de la llengua catalana. Aquesta majoria és un obstacle al projecte uniformitzador del nacionalisme espanyol. I en aquest judici, com en molts d’altres casos, han ensenyat la poteta. Vidal Quadras ho deixava clar fa poc a la xarxa: aplicar el 155 durant una generació i controlant l’escola i els mitjans de comunicació. Una mena de solució final en el tema lingüístic. La pregunta és com pot haver-hi encara gent a Catalunya que es pregunti per què volem ser independents.
Per cert, la llei de llengües indígenes va ser aprovada en el Congrés de San Lázaro. Però usant el privilegi que atorga el sistema presidencialista, Vicente Fox la va vetar.