Aquesta setmana ha tornat a mostrar les picabaralles eternes entre les principals forces independentistes. Junts i ERC no es donen respir a l’hora d’intentar deixar en evidència l’altre com a menys eficaç a l’hora d’obtenir rèdits per a Catalunya. Junts va rebutjar el consorci d’inversions Estat-Generalitat, fruit dels acords entre socialistes i ERC, alhora que va sumar amb PP i Voc per aterrar la pròrroga dels lloguers. Alhora, però, es va escenificar de nou qui és qui dona el to en la política espanyola: el PNB, on aquests dies hi ha mala maror.
Unes declaracions del president del PNB, Aitor Esteban, obrint-se a un nou Estatut, després de dir que no hi havia aigua a la piscina per encetar aquesta carpeta, van molestar els socialistes. El líder basc s’acostava a les tesis de Bildu i el PSE va publicar un tuit fet amb IA on es veia Esteban llançant-se a una piscina. La brometa ha irritat el PNB, que va suspendre d’immediat una reunió amb el PSE. Poc després, s’abstenia en la votació sobre habitatge. Maribel Vaquero, portaveu basca al Congrés, va ser més clara: “Al PNB no se’l tracta així”. Pedro Sánchez ja s’ha mostrat compungit aquest dimecres explicitant que vol continuar la legislatura “amb la bona companyia del PNB”.
Pocs actors polítics saben modular tan bé les seves accions com els nacionalistes bascos. En una política caracteritzada per la immediatesa digital i l’espectacularitat retòrica, el PNB ha patentat un estil fet de contenció i sobrietat en els gestos, que no defuig moviments disruptius quan considera que ha de fer-ho. Així es va veure quan, dies després d’avalar els pressupostos de Mariano Rajoy, va sumar els seus vots a la moció de censura de Sánchez. El seu pes polític té limitacions i n’és conscient. Per això és poc d’ultimàtums. Però ningú sap treure més fruit al pes que té i no en deixa passar ni una.
El PNB és un partit clàssic que ha estat capaç de mantenir la seva continuïtat històrica malgrat la tragèdia de la dictadura, l’exili i el franquisme. El jurista i exsenador Jordi Xuclà explicava recentment en una entrevista a Nació que els bascos, a diferència dels catalans, sempre havien volgut ser diplomàtics o alts funcionaris, cosa que s’havia vist durant el llarg exili, quan van ser capaços d’engreixar lligams interessants amb els Estats Units i la democràcia cristiana en plena Guerra Freda.
D’aquí el seu afany per conèixer el poder i el funcionament de l’Estat. L’exportaveu Iñaki Anasagasti explicava que quan va arribar per primer cop al Congrés i havia de triar en quines comissions parlamentàries havia de ser, l’aleshores líder del partit, Xabier Arzallus, li va donar un consell clar: “A Defensa”. Anasagasti ho va entendre. Pels nacionalistes era cabdal entendre el Minotaure.
En una política on el curt termini sembla l’única perspectiva, el PNB manté una escola de quadres que fa que no pateixi quan ha de rellevar els seus portaveus. Ha patit crisis, però poques, i sap emprar diverses tonalitats a base de cultura d’organització i flexibilitat interna alhora. Un sector de l'independentisme, enderiat en el passat per l'esquerra abertzale, ha pres poca nota d'un partit que ha combinat amb astúcia les afirmacions patriòtiques amb un actuar allunyat d’inflamacions. En això és un contrapunt al xivarri de la política espanyola. Tant que és possible que sigui, de tots els actors en el panorama d’Ibèria, el menys espanyol de tots.