La llibertat no és segura sense una autèntica separació de poders. Ho va publicar en 1748 Charles de Secondat, més conegut pel nom de la baronia que ostentava, la de Montesquieu. La llibertat política només es pot garantir si les tres funcions d’un govern –l’executiu, el legislatiu i el judicial– són assignats a entitats diferents i independents entre sí. 

Seguint aquest raonament, el Consell d’Europa ha reiterat en nombroses ocasions la baixa qualitat democràtica del sistema d’elecció de les cúpules del Poder Judicial, en mans dels partits polítics. Acabem de veure com l’Estat espanyol ha abandonat qualsevol intent de disfressar el control polític de la Justícia amb alguna pàtina d’independència. 

El pacte de la Transició entre demòcrates i feixistes va assegurar la dependència de la justícia dels dos partits polítics destinats a alternar-se en el poder. Si una de les missions del Poder Judicial és impedir els abusos de l’executiu, a l’Estat espanyol aquesta garantia democràtica es va suprimir del sistema. 

Fins ara, però, el procés de nomenament dels membres de les altes instàncies judicials s’havia sempre revestit d’unes formes que aparentaven una certa independència i respecte a la divisió de poders. La renovació del Tribunal Constitucional que acaba de superar el tràmit parlamentari ens demostra que han caigut les caretes. La impunitat ha fet innecessari intentar amagar el que fan els partits. Ja no cal.

Els líders del dos partits van pactar el nom i els partits van obeir la consigna gairebé sense fissures. Els diputats del PP, el PSOE i Podem –aquest últim ja completament digerit pel sistema– amb la dignitat suficient per negar-se a votar candidats tacats de sospites de corrupció i connivència amb el poder polític es poden comptar amb els dits de les mans, literalment. Molts partits directament es van negar a participar de la farsa

El control que el legislatiu havia de fer de la idoneïtat dels candidats es va limitar a un simple tràmit on els diputats van votar acríticament “amb la pinça al nas”. Amb total desvergonyiment, Pedro Sánchez es va espolsar les puces tot dient “jo només responc pels candidats del PSOE, no pels del PP”. Jo no cal dissimular. No hi ha cap valoració de la qualitat dels candidats, només compta la fidelitat al partit per tal de controlar la Justícia. Si fa cinc anys es feia “per la porta del darrere”, ara ja es fa davant de tothom, sense cap vergonya.

La baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol no és nova. És un defecte d’origen, quan a la mort del dictador es va optar per una constitució pinochetista pactada amb els totalitaris. Han passat dècades i no s’ha mogut ni un dit per millorar-la. El poble xilè es va rebel·lar i ara encara una procés per redactar una nova carta magna. A Espanya, en canvi, hi ha una majoria sòlida favorable a l’statu quo.

No hi ha democràcia sense una Justícia independent. Ho va explicar Montesquieu i sobre aquesta base es van fundar les democràcies que avui són les més consolidades del món. Catalunya pateix els efectes derivats de l’ús polític de la justícia per reprimir la dissidència, davant la mirada indiferent de la UE, que tanmateix reacciona quan Polònia o Hongria apliquen les mateixes receptes que Espanya.