A Catalunya hi ha un espai polític –i social i cultural- progressista i a la vegada nacional, que ara està orfe de representació política institucional. És el que en els últims temps s’havia anomenat l’espai de l’esquerra nacional. Els actuals partits existents a Catalunya no representen adequadament aquest espai, tot i que hi hagi gent simultàniament progressista i catalanista que, per raons diverses, els pugui votar en determinats moments. De la mateixa manera que existeix una opció política que representa adequadament el centredreta nacional, en cal una altra que ho faci amb el centreesquerra nacional. Crec que, en aquest sentit, evidentment actualitzades, cal tenir molt en compte les propostes que, en el seu moment, va fer Josep Pallach, com també les que, més recentment, han fet i representat Pasqual Maragall i Josep-Lluís Carod-Rovira.

Segons les dades de l’últim Baròmetre del CEO un 58,6% de la població pensa que Catalunya hauria de ser un estat, sigui independent (28,2%) o dins d’una Espanya federal (30,4%); i un 45,4% votaria, en aquests moments, a favor de la independència, una xifra que va augmentant. D’altra banda, un 53,9% es defineix com una persona de centresquerra o d’esquerra, i un 50% se sent només catalana (20,5%) o més catalana que espanyola (29,5%), mentre que un 39,3% se sent tant catalana com espanyola. Dit d’una altra manera, i a falta de conèixer les dades dels encreuaments entre aquestes dues darreres preguntes, quasi el 54% de la població, com a mínim –ja que podria augmentar amb l’existència d’una opció política seriosa amb vocació de construir una majoria social i de govern-, és susceptible de votar opcions de centreesquerra, i un 50% de la població (més una part del quasi 40% que se sent tant català com espanyol) pot votar opcions nacionals catalanes, siguin de centredreta o de centreesquerra. Hi ha, doncs, un espai polític clar per a una opció de centresquerra progressista i nacional.

Tanmateix, les opcions polítiques que actualment volen representar aquest espai estan, en general, en una crisi profunda, amb l’excepció d’ICV que no té però, crec, la clara vocació que cal per a construir una majoria social i per a governar en conseqüència. Amb aquesta excepció, la crisi d’aquestes opcions polítiques, PSC i ERC, ha quedat clara, crec, en les darreres comtesses electorals: al Parlament, als ajuntaments i a les Corts Generals. Si ens referim a aquestes darreres eleccions, el PSC perd 750.000 vots, un 19% i 11 diputats respecte a les de 2008, mentre que ERC perd 45.000 vots: en total 795.000 vots. Si fem la hipòtesi (arbitrària i poc científica, cal dir-ho, ja que la realitat dels transvasaments de vots és molt més complexa) que els vots que ha guanyat ICV venen tots d’aquesta banda, que la meitat dels que ha guanyat CiU, que la meitat dels que ha guanyat el PP i que una part dels que han anat a altres opcions, a l’abstenció i al vot nul (uns 100.000 vots) també venen d’aquesta banda, encara ens quedarien entre 400.000 i 500.000 vots que simplement s’han quedat a casa. Si sumem els que no han anat a votar als que han votat altres opcions perquè en aquest moment no hi ha cap grup polític del centresquerra nacional que els hi faci el pes, crec que hi ha clarament un espai per a una opció política simultàniament nacional i progressista. Crec que és necessària pel país i que hi ha una demanda social, no sempre explícita, per a aquesta opció.

La crisi molt profunda del PSC, l’opció de tancar-se en la defensa del independentisme d’ERC i aliats, les particularitats de l’opció minoritària d’ICV fan necessària, crec, una opció política a la vegada nacional i progressista. Una opció política amb els objectius d’aconseguir simultàniament l’eficiència econòmica, la justícia social, l’aprofundiment de les llibertats democràtiques i la consecució d’un estat propi per a Catalunya. Una opció política que vulgui construir una majoria social democràtica i que tingui vocació de govern per a aconseguir els seus objectius. Una opció política oberta al mon i a la societat del coneixement, que es recolzi en els sectors econòmics i socials més dinàmics, innovadors i emprenedors de la societat catalana.