Avui vull reivindicar el paper de les dones que cuiden els fills de les seves parelles. Sé que també hi ha homes que ho fan, però aquestes paraules les vull dedicar a les dones perquè, no ens enganyem -o, que s'enganyi qui vulgui, jo no ho faré- les cures han recaigut i recauen, malauradament, majoritàriament en les dones. 

Les dones que tenim parelles amb fills rebem el fantàstic nom de madrastres. Una paraula que, evidentment té connotacions negatives. Sense anar més lluny, la segona accepció del Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans diu: "Mare que es porta malament amb els fills". I clar, si en si ja hi ha ocasions en què no és fàcil encetar una relació amb el fill d'una altra persona perquè hi poden haver infinitat de complicacions: no acceptació, exparelles, gelosia i un llarg etcètera. Ho és encara més amb un constructe tan negatiu i mediatitzat a través de personatges tan malèfics com la madrastra de la Blancaneu.

Però, i parlaré sobretot des de la meva experiència, hi ha vegades, crec que moltes, que això, molt afortunadament, no és així i et trobes amb una nena amorosa i respectuosa amb qui teixeixes complicitats des del minut zero. Una adolescent que, malgrat la demonització d'aquesta etapa vital, és increïble. La primavera vital que està vivint m'ensenya multitud de coses noves cada dia que estic amb ella. I mai no estaré prou agraïda del regal que m'han fet ella i el seu pare. M'han regalat una família que m'encanta, que m'estimo... la meva família.

I, aleshores, què és el que vull reivindicar? La invisibilitat d'aquest paper. No pretenc que ens facin un dia internacional -mai no he cregut massa en aquestes coses- però sí que sigui valorat, perquè puc assegurar, tot i que com he explicat sóc més que afortunada de tenir la Sofia a la meva vida, és un paper que moltes vegades no és gens fàcil. 

Et trobes amb situacions difícils que, en moltes ocasions, per molt bona relació que tinguis amb la teva parella acaben desembocant en discussions. Per què? Perquè formes part de la vida del nen o la nena però és molt difícil prendre decisions que no excedeixin el teu paper; que no oblidem que no ha de ser en cap cas el de substituir la seva mare. Pretendre la substitució seria la més errònia per totes les parts.

Què passa aleshores quan no estàs d'acord amb alguna decisió presa o amb alguna actitud de la filla o fill de la teva parella -perquè per molt genial que sigui fa coses que, evidentment, no t'agraden i que creus que, pel bé de la convivència, caldria canviar-? Moltes vegades, sobretot al començament, perquè, evidentment tot té un rodatge, intentes parlar amb el seu pare. Però cal anar amb una cura extrema, i, en més d'una ocasió, mossegar-se la llengua, perquè, ai amics! que difícil és acceptar les crítiques als nostres fills. No sóc mare biològica -Merda! Per què és tan fàcil caure en les expressions que et creen repulsió!?-, però sí molt observadora, i he pogut constatar que aquesta característica és universal -i ho entenc-.

I què fas? No ho sé. A mi em va funcionant parlar i intentar empatitzar molt, comptar del 500 a l'1, recórrer a altes dosis de sentit de l'humor, convertir el temps de parella en temps de qualitat,... I estic adquirint aprenentatges vitals molt importants que valoro mot. Però us convido a deixar suggeriments als comentaris i, fins i tot a muntar una associació -grup de suport, comando o com li vulgueu dir-, perquè jo sóc una afortunada, però sé que hi ha casos absolutament dramàtics que fins i tot han arribat a desfer parelles.

Què podem fer per donar més visibilitat a aquestes dones cuidadores i que rebin el suport que mereixen? A nivell micro, us convido enèrgicament a tots a cuidar -sí, cuidar el cuidador és fonamental i imprescindible - i reconèixer molt totes aquelles persones que tingueu al vostre voltant en aquesta situació, i molt especialment si són la vostra parella. I a nivell més macro, crec que hauríem d'anar més enllà. Hauríem de tenir més drets adquirits com, per exemple, quedar-nos un dia amb ell o ella a casa si estan malalts i ens hi volem quedar o poder-los anar a veure a la funció de final de curs sense que ningú de la feina, perquè tinc constància que això passa, et qüestionin el fet que no ha sortit de la teva vagina o no has signat els papers d'adopció.

Gràcies Sofia per ensenyar-me cada dia que res del que passa és comparable a tu. Gràcies Pau per regalar-me un amor tan infinitament immens. Gràcies Lucia per haver cuidat tan bé el meu germà petit havent de jugar el difícil paper d'educar sense trepitjar el paper de la seva mare. Gràcies a totes les que estimeu i cuideu els fills de les vostres parelles. Sou fantàstiques i ho feu genial!