Treballava cada dia més hores que un rellotge, rentant caps i escombrant cabells amb mitja hora escassa per menjar-se un entrepà acompanyat d'un got aigua de l’aixeta. Els vuit-cents euros del seu sou (propines a banda!) no donaven ni per fer-se una illa d'alegria coronant l’àpat amb un cafè, o potser amb una canya de cervesa. Tot era pensar en factures per pagar, en complementar el sou de mileurista de la seva parella, en somiar, de tant en tant, poder ser tres abans que més que mare semblés àvia.

Cansada d'esperar l'oportunitat de tenir un sou raonable per a la molta força de treball que ella sola suposava, va decidir apostar més fort i fer-se autònoma, implicant pares i germans (heroics) en la fita d’un negoci propi. La genuïna ingènua es va fer autònoma, i així començaren altres malsons, potser pitjors dels que tingué d’assalariada, en tot cas semblants: pagar el lloguer del local, i els subministres, i les revistes que mirarien les clientes mentre esperaven el seu torn, un sol torn perquè era impossible pagar algú altre que rentés caps o escombrés cabells mentre tallava o pentinava; sobre el seu cap penjava l'amenaça dels diners endeutats a tort i a dret, però decidí afegir-n'hi una més. I així comprà una tele.

L’altre dia hi vaig entrar. Està obert des de primera hora (i no tanca fins les tantes) i a la tele havia posat la ràdio. Se sentia una emissora on clamava el vicepresident Junqueras referint-se a les forces de seguretat, i la perruquera per un moment es va aturar mentre el vicepresident es planyia: "Vindran a casa meva, agafaran els meus fills i els fotran al carrer?... I si de veritat volen fer això, vostè de debò creu que la societat catalana del segle XXI permetrà que vinguin uns senyors a casa meva i agafin els meus fills, que tenen 2 i 4 anys respectivament, i els fotin al carrer?" Junqueras continuava parlant, però la perruquera ja no el sentia. Mossegant-se un llavi, continuà tallant, assecant, pentinant cabells, i pensant en el lloguer, i els subministres i les nits d’insomni, i en tots els calés que no sabia ni de bon tros quin any llunyà podria tornar als seus pares... i sols després la vaig sentir deixar anar fluixet, amb la ràbia que sols dona la desesperació: "I tant que ho permetria!"