Aquest cervell inquiet i culer que és Toni Mollà, home de prosa amable, enciclopèdica i viatgera, va tenir la pensada de demanar a les xarxes socials que hom publiqués alguna coberta de llibre que, pel motiu que fos, l'hagués impactat o que li fos de bon recordar. Vaig picar l'ham i hi vaig adjuntar la coberta d'un llibre que sempre m'ha atret per la seva elegància austera, basada en una simplicitat estètica que la fa plaent a la mirada. Clar que, en aquest cas, la coberta era la porta gran que obria un llibre del tot suggeridor i, per aquests verals, ara i tan inimaginable.

Em refereixo a la coberta del llibre Os poemas da minha vida, de Mário Soares. No és pas que un dels líders de la revolució dels clavells, el ministre que negocià el procés d'independència de les colònies portugueses, antic president de Portugal i amic del nostre poble, fes conèixer amb aquesta obra els poemes escrits per ell, al llarg de la seva trajectòria vital, llarga, densa i variada. No, no, no va d'això, el llibre, sinó que el polític portuguès va aplegar en aquest volum una selecció de poemes de diferents autors portuguesos de totes les èpoques que, en la llengua del seu país, més li havien deixat un senyal inesborrable. Vet aquí una obra que és un gest de sinceritat íntima i, alhora, una mostra de bagatge cultural, resultat de molts anys de lectures regulars, en moments molt diferents de la seva vida.

La proposta de Toni Mollà m'ha dut a pensar si seria possible, aquí, a les nostres latituds, l'edició d'una obra similar i, més encara, si tindria gaires lectors. De les persones que dirigeixen institucions i partits, o bé que ens hi representen, en sabem ben poc de la seva dimensió no política i, més concretament, gairebé res de les seves aficions diguem-ne literàries, més enllà del que asseguren els programes electorals respectius, en matèria de cultura. Tindria sortida comercial, aquí, un llibre que es digués Els poemes de la meva vida, signat per la presidenta del Govern Balear Francina Armengol, o bé pels dos Joaquims que presideixen les nostres Generalitats, Ximo Puig i Quim Torra? Ens podem imaginar una obra així, no només amb autor individual, sinó col·lectiu, tots tres alhora? Més enllà d'uns quants noms que em vénen al cap, de seguida, n'hi hauria gaires més que es compressin un llibre d'aquestes característiques? Jo sí que ho faria i sóc del parer que podria interessar no pocs lectors, perquè saber què llegeixen els que ens governen podria explicar-nos sinó moltes coses, almenys algunes segur que sí.

I qui diu governants, diu líders polítics. Per exemple, Isabel Bonig és més de Jordi de Sant Jordi, de Ponç Pons o de Rosselló-Pòrcel? Alejandro Fernández tira més cap a Olga Xirinacs, cap a Josep M. Llompart o cap a Màrius Torres? I en Biel Company, és més fidel a Josep-Sebastià Pons, a Ausiàs March o potser a en Joan Brossa? En Miquel Iceta és més de la corda de Maria-Antònia Salvà, de Gerard Vergés o de Miquel Bauçà? Lorena Roldán llegeix amb més assiduïtat Vinyoli, Blai Bonet o Rosa Leveroni? I Toni Cantó sent més debilitat per Ventura Gassol, per Martí Pol o per Pere Quart? Marc Pérez-Ribas té més volums de poesia de Ferrater, de Carner o d'Agustí Bartra? A Junqueras li plau més Costa i Llobera, Marià Manent o Joan Alcover? Mònica Oltra és lectora fervent de Jaume Roig, J.V.Foix o tira més cap a Clementina Arderiu? I Miquel Ensenyat llegeix Desideri Lombarte, Anselm Turmeda o més sovint Joan Margarit? Nel Martí és més de Guerau de Liost, de Sagarra o de Valls i Jordà? I Mn.Cinto, Joana Raspall i Guillem Viladot són els preferits de Jèssica Albiach? Ho són Jordi-Pere Cerdà, Montserrat Abelló i Josep Piera per a Juan Pedro Yllanes? Rubén Martínez és de lectura lleial a Marià Villangómez, M. Garcia Grau o encara més a Riba? Sílvia Tur és lectora fervent de l'Estellés i Anselm Turmeda o s'estima més Espriu? I a Jaume Font li agrada més F.Almela i Vives, Guimerà o Pons i Gallarza?

Francament, en comptes de saber si als nostres governants, polítics i representants els plau més la truita amb patata, amb ceba o sense, què és el primer que fan al matí quan s'alcen o si els agrada cuinar, tindríem moltes més pistes sobre el seu perfil personal, cívic i cultural, si coneguéssim quins són els seus poetes preferits, quins llegeixen habitualment, quin és aquell poema que se saben de memòria i quin aquell que conté uns versos que mai no oblidaran. Potser, fins i tot, arribaríem a descobrir que hi ha polítics que no llegeixen regularment poesia i que, si ho fan, mai no és en la nostra llengua. I això també explicaria moltes coses, vet-ho aquí...