La dimissió de Benet XVI. El Papa ha renunciat al càrrec en les vigílies de quaresma, un gest penitencial, de reconeixement d’humilitat, d’avís a navegants: aquí ningú no és imprescindible, ni tan sols en el tron del successor de Pere.

Moltes seran les paraules i les idees que acompanyaran aquests dies la històrica renúncia del sant Pare, el Papa Benet XVI, del fet que no s’havia produït res de semblant des de Gregori XII, el 1415. Per rellevant, la renúncia de Celestí V, el 1269, a Nàpols. En parla amb molt d’encert Enric Juliana en el seu article de l’endemà, a La Vanguardia del 12 de febrer. El Papa ha tingut por de no poder resistir i afrontar amb les forces suficients tots els reptes que es presenten i les dificultats internes de govern. Cal algú nou, jove i amb les idees clares. Sobretot, convé algú que sigui lliure.

De seguida han sortit les travesses per a la successió, que ocupen pàgines de diaris i amplis debats televisius i radiofònics, com si d’una lluita de poder es tractés: jocs d’influències, lobbys d’opinió, corrents ideològics, partits enfrontats els uns amb els altres. Com si l’Església hi tingués alguna cosa a veure!

Doncs sí! L’Església catòlica està immersa en el món, pertany al món sense ser del món (Jn 17,14). Com el Crist, composta d’una part divina –l’Esperit Sant- i una d’humana, ben evident (LG 8). S’ha de plantejar el seu ésser en el món, cosa no gens fàcil, en un món que s’ha fet petit, estret, on les notícies volen, on tothom hi vol dir la seva i on les lluites per ascendir en llocs de poder i d’influència, també a l’Església, estan a l’ordre del dia.

Una Església poruga. Avui, l’Església té por. I la por és una mala consellera. L’Església es refugia en els grups, moviments i associacions conservadors, ortodoxos i ultraortodoxos, perquè té por. Són els que governen avui dia els bisbats, com a ramificació de l’estructura piramidal jeràrquica que emana de la santa seu. Com si refugiant-se en la doctrina i els grups, pretesament segurs, es vulgui estintolar un edifici, de per ell mateix fràgil i estantís. Hem de recordar que tot va començar en la travessa del llac de Galilea, quan semblava que tot s’enfonsava i Jesús els deia als apòstols: \"No tingueu por, sóc jo\" (Mt 14,27). L’intent de convertir aquella vella barca en un edifici indestructible és l’origen de tots els mals. L’Església també és feble i convé reconèixer-ho, encara que en la seva feblesa, té la seva força (2Co 12,10). Convé morir per poder ressuscitar.

De què té por l’Església, avui? Doncs, del laïcisme, de l’abandó dels cristians de les seves comunitats, de l’abandó de l’Església dels seus cristians, del progressiu allunyament del món. Fins i tot té por de la llibertat de pensament. Avui es practica la censura i l’autocensura més que mai.

Tots estem esperant, encara, un document contundent, clar i precís sobre la crisi en què estem immergits. Per què no arriba? Per por, actituds de recel, d’autodefensa: això no es toca, això no es diu, d’això no se’n pot parlar.

Només una mostra. En l’últim sínode, sobre la Paraula de Déu, amb tots els cardenals, bisbes i entesos reunits a Roma, va sorgir la iniciativa de tractar de resoldre la problemàtica dels casats separats i divorciats tornats a casar; una problemàtica que afecta milions de persones arreu del món. I és que segons la disciplina de l’Església, aquests no poden combregar a la missa, perquè es troben en situació irregular. Doncs bé, tot i que va demanar de tractar la qüestió més de la meitat dels assistents, la cúria, és a dir, la gent de les oficines, que tenen el govern de facto de l’Església, varen bloquejar la iniciativa i van deixar anar la frase pujoliana, sense saber que era catalana: \"Això no toca!\"

Necessitat de renovació i de llibertat. Hi ha moltes qüestions que necessiten ser visitades per l’Església catòlica i que s’han d’afrontar amb gran valor i llibertat. Diguem-ne alguns: el ja citat del matrimoni, la dissolució i el divorci; també el matrimoni dels candidats al sacerdoci; el reconeixement de les dones i els homosexuals en l’Església; l’escolta dels països del sud; la revisió d’afirmacions doctrinals morals, especialment en temàtiques de sexualitat; l’excessiva centralització en Roma i l’anul·lació de les Esglésies no europees; el tancament ideològic davant de la laïcització; el sosteniment d’estructures inaguantables, la renovació i alleugeriment de la burocratització.

L’Església necessita una gran reforma, continuant en la comunió, cert, però convé que Roma vegi que no és el centre del món i que el nostre planeta, avui, té una multiplicitat de centres de decisió. L’Església de Crist és una, però no necessàriament ha de ser única, però no de pensament únic, ni monolítica. Si fos així, seria un signe malaltís de la seva gent.

La llei ha estat feta per l’home i no l’home per a la llei. Si hem dit que els grups tancats i ultraortodoxos governen l’Església, que no deixen de ser una minoria social, afegim-hi també l’excessiva legalització en què s’ha caigut. Perquè si algú vol fer carrera en l’aparell eclesiàstic, no ha de ser ni intel·lectual, ni biblista, ni estudiós, ni intel·ligent, ni treballador, ni haver fet res d’especial: només ha de ser canonista, especialista en dret canònic i, si pot ser, pertanyent a un d’aquests grupuscles, cosa que els fa més manejables pel poder establert. En tenim exemples ben propers. L’Església té por de la llibertat (E.Fromm).

Des d’aquest dimecres de cendra, passarem una quaresma ben p... pregada per al successor de Pere i de Pau en la càtedra romana, perquè sigui un home lliure, capaç de fer apostes decidides de futur, deslliurar-se del poder de la cúria i donar aires nous a una institució que, més enllà del seu rol institucional, exerceix una missió espiritual insubstituïble, com és la de fer una aportació al món, amb el seu pensament, la seva presència i la seva opinió que escolten milions de persones, més enllà de les parets de les mateixes esglésies.

Tu es Petrus! Tu ets Pere i amb tu anirem fins a la fi del món!