I si hagués? I si no hagués? Ens passem la vida qüestionant decisions. Les dels altres i sobretot les nostres. Les bones, i sobretot les dolentes. La que en el seu moment era la millor opció, i la que a la llarga ens acaba cremant per dins. I també la que va ser la pitjor que podies prendre i que vista amb perspectiva ha estat la millor decisió de la teva vida. Qui seria ara si hagués seguit amb la meva primera parella? I si hagués estudiat una altra carrera? Coses importants, que et marquen el camí. D’altres, de més banals. El número de loteria que no vaig comprar. I el títol de l’article d’aquesta setmana. Decisions que un dia eren importants i que ara et fotries un fart de riure. I totes les que vas prendre inconscientment i que potser et van salvar de morir. Ràpides o per casualitat. Potser no vas ser tu. Potser va ser la sort o simplement va ser cosa del destí.

Aquella parella que va agafar el tren d’abans, la noia que va anar al lavabo, les germanes que van perdre el gos, el noi que ja havia sobreviscut a un accident anterior i els que van baixar a la parada d’abans. I si haguessin o no haguessin? Mai ho sabrem. Habitualment ens preguntem què hagués passat quan les coses van mal dades. Perquè busquem respostes fàcils a situacions tremendament difícils de pair. Perquè necessitem carregar-nos d’arguments per poder seguir endavant i no morir en l’intent. En cadascun dels viatgers que hi havia als dos trens implicats en l’accident de Còrdova hi ha una elecció, conscient o inconscient. Amb final feliç i amb final fatídic. I en cada història, mitjans de comunicació afamats de saber i difondre tots els detalls de la seva vida. 

Deixeu que pari aquí un moment. “La història al darrere de totes les víctimes”. Fotos dels desapareguts, dels morts i dels supervivents. Explicant com la seva elecció els va salvar o va acabar la seva vida. La mateixa voracitat de sempre quan hi ha una gran tragèdia. Perquè si toquen la fibra, toquen el cel amb les audiències. Perquè si furguen la ferida tapen les vergonyes. I a la vegada tot un seguit d’experts, enginyers i aficionats, parlant per parlar. Especulant i escampant barbaritats que tots ens mengem com qui va al McDonald’s. Empatitzar i sentir-nos part del dolor ens fa sentir més humans. Fins que ens surt l’instint de supervivència. Perquè va ser un altre i no tu. Sort que vas perdre el tren. Sort que vas pujar a l’últim vagó. Sort que anaves al seient del costat. 

Va ser la sort o el destí? O una més de les petites decisions que prens diàriament? O fins i tot, la mala elecció d’un altre que et va esquitxar a tu? Si hagués seguit amb la meva primera parella potser ja tindria dos fills i una hipoteca. Si hagués fet una altra carrera, segurament guanyaria més diners, però no em farien més feliç. Amb equivocacions i encerts, amb pors i alegries, sempre haurem de triar. Perquè és el motor que ens empeny. Abonar-ho tot a la sort, pensar que el destí de cadascú ja està escrit o que aquell dia li tocava a ell o a ella, o fins i tot a tu, és deixar de creure en un mateix. La fe en les nostres eleccions es cultiva cada dia. I pensar si hagués o hagués deixat de fer, no ens permet fer el camí. Sigui com sigui, estem destinats a decidir per seguir endavant.