Com diversos mitjans, darrerament Nació Digital s’ha fet ressò d’un informe del col·lectiu Renovem-nos sobre tres estudis territorials de càlcul de potencial fotovoltaic en espais preferents ─concretament, amb una peça d’Arnau Urgell i Vidal amb el títol “No, Catalunya no podrà fer la transició energètica només amb les teulades”)─. Un d’aquests treballs és l’“Estudi sobre espais alternatius i el seu potencial per a la implementació d’energia solar fotovoltaica a la demarcació de Girona” (de març de 2026), encarregat i finançat pel nostre grup polític i elaborat per l’empresa d’enginyeria ambiental Oicos. La conclusió de Renovem-nos, recollida per aquest mitjà, és que es tracta d’“informes que no es poden considerar vàlids”, atès que aquests espais no són suficients per a la transició energètica. Aquesta conclusió seria perfectament certa si els treballs plantegessin uns objectius i conclusions que el col·lectiu decideix treure’s de la màniga.

N’hi ha prou amb les teulades? O amb els espais considerats antropitzats o degradats en general? No, no n’hi ha prou i en cap cas hem defensat això. De fet, ens hem esmerçat a deixar-nos clar des de la mateixa presentació del nostre treball a les respostes a visions crítiques anteriors (també les recurrents per part de Renovem-nos), passant per la difusió pròpia dels resultats. Aquest estudi, com qualsevol altre de càlcul de potencial centrat en emplaçaments i tecnologies concretes, no pretén plantejar una proposta exhaustiva per a la planificació fotovoltaica (una alternativa completa a la del Plater), sinó la localització i comptabilització d’uns espais tant considerables com preferents (com fixa la normativa catalana des de fa anys) i que no havien estat avaluats prèviament, fet que hauria de sobtar. Per això no s’hi inclouen altres casos ─igualment idonis─ com són, justament, teulades i cobertes o emplaçaments urbans, que sí que havien estat quantificats anteriorment en gran mesura. El nostre objectiu ha estat suplir aquesta mancança amb el màxim rigor tècnic, posant a disposició de tothom tant les dades finals com la metodologia per obtenir-les. I igualment i a partir d’aquestes, poder desenvolupar propostes fonamentades, com projectes públics o noves línies de subvenció.

Més enllà a l’enorme home de palla que construeix Renovem-nos quant al plantejament i objectiu principals, cal apuntar altres elements cridaners de la seva crítica. En primer lloc, la confusió preocupant sobre què suposa un mapa de potencial, que analitzen com si es tractés d’una proposta a desplegar en la seva totalitat. Així, per exemple, apunten al cas de l’embassament de Boadella i les limitacions tècniques i legals de cobertura, obviant que el mateix estudi ja el fa servir d’exemple (com altres casos) per plantejar la translació d’aquest potencial a un projecte concret d’abast molt més reduït. O al fet que, en els resultats finals, es planteja com a escenari possible un 20% d’aprofitament d’aquesta superfície total, amb una generació de 600 GWh (equivalent al 14% del consum elèctric territorial). També alerten de tots els inconvenients possibles per a l’impuls de l’agrivoltaica al nostre país tot i reconèixer, en aquest cas, la seva gran proliferació a l’Estat francès; o prefereixen obviar possibilitats especialment prometedores com l’aprofitament de zones aeroportuàries i d’altres infraestructures, per centrar-se a contradir alguns emplaçaments específics i reduïts com a esmena general a una prospecció a escala de demarcació.

Cada lector en pot treure les seves conclusions; personalment, em sembla molt desconcertant que, davant l’aportació de noves dades i possibilitats per a la implantació de renovables, un col·lectiu que té per objectiu el seu foment només hi trobi pegues i, fins i tot, se n’inventi per insistir a distorsionar-lo i invalidar-lo. Perquè tota crítica fonamentada és evidentment benvinguda i enriquidora, però no és el cas que ens ocupa. De fet, només cal veure com Renovem-nos no pateix les mateixes confusions ni emet crítiques similars amb la planificació establerta pel Plater ─un projecte, aquest sí, d’ordenació exhaustiva del territori per establir legalment on es podran desenvolupar projectes i on no─ tot i partir, també, d’un mapa global de potencial i fixar multitud d’emplaçaments inviables, tècnicament o legalment, com a aptes.

Amb les teulades no en fem prou, tampoc amb els espais antropitzats. I com ha reclamat insistentment la nostra organització des de fa anys, necessitem un Plater que permeti ordenar i accelerar la transició energètica. Una planificació que ens encamini a la sobirania en l’àmbit i a un model amb el màxim control públic i participació ciutadana (en què l’Energètica hauria de tenir un paper cabdal), descentralitzat i just socialment i territorialment. Un marc normatiu que suposi un gran acord de país per aturar l’actual proliferació desordenada de projectes i la conflictivitat que genera, alhora que afronti la situació de saturació de la xarxa i del mercat (el principal factor i el gran oblidat en l’estancament actual d’implantació). El problema, majúscul, és que el projecte que havia d’aconseguir tot això ─fruit d’una explicable falta de participació real─ arriba molt tard i de moment ha provocat tot el contrari: a banda de la forta oposició social, compta amb un terç dels municipis del país (de tots els colors polítics) organitzats en contra seva i milers d’al·legacions que, a l’espera d’un nou període, ja veurem quan es resoldran. 

Però és justament a través d’aquesta mobilització que hi ha esperança. Som a temps, si els partits majoritaris escolten la seva mateixa gent, de replantejar l’actual proposta de Plater. Cal afinar criteris, establir compensacions i, sí, prioritzar i impulsar instal·lacions en llocs clarament preferents. Però també i sobretot atorgar als municipis (com també les oblidades Oficines Comarcals de Transició Energètica) a la facultat de determinar ─a partir d’un mapa municipal de zones viables, el coneixement local i la participació ciutadana─ els seus espais aptes per complir amb els objectius establerts. El repte ho mereix amb escreix i, a banda de resoldre una conflictivitat permanent i assegurada que suposa un gran escull, molt possiblement acabaríem fins i tot abans.