La reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir va resultar un èxit sense precedents, que de ben segur esvairà els dubtes que la guerra psicològica espanyola intenta inocular per fer fracassar la Transició Nacional catalana. Una prova d'aquest èxit és el ressò mediàtic més aviat baix que ha tingut a Espanya. Ja ho fan això els espanyols: els seus èxits i els seus fracassos es poden mesurar fàcilment en funció de l'espai mediàtic que els dediquen. Això direu que és normal, i que ho fa tothom. Però no és cert. Això només ho fan les nacions que estan autocentrades. Aquelles que no ho estan, en ser dependents, sempre tendeixen a parlar d'allò que és important per altri, i correlativament, menysvaloren allò que és del propi interès. Les nacions colonitzades, econòmicament o mentalment, per exemple, mai són autocentrades. És el cas de la Catalunya autonòmica, que sempre està referenciada a Madrid, com si Madrid fos el centre del melic del món.

Però el cas dels espanyols és de manual. Ells realment s'ho pensen que són el melic del món. I tenen els seus súbdits catalanets unionistes que els afalaguen a tothora, per confirmar-ho. Per reforçar aquest capteniment, històricament, els espanyols sempre utilitzen el mateix tractament: ignorar les derrotes i sobredimensionar les victòries. Vegem-ne uns quants exemples.

Els espanyols sistemàticament han ignorat i menyspreat els portuguesos, perquè no els van poder dominar. Sempre els han dedicat un solmene menyspreu, com la guineu que diu que són verdes, perquè no les pot heure. En el discurs espanyol, Portugal no existeix mai, ni tan sols en els mapes metereològics... En el cas de l'Amèrica Llatina, és on trobem la prova del cotó: en la Constitució de 1812, s'hi afirmava que la nació espanyola estava composta per espanyols dels dos hemisferis. Bé, pocs anys després, un altíssim percentatge d'aquests suposats espanyols, havien deixat de ser-ho. Prova irrefutable que si hi ha alguna nació soluble al món, aquesta és l'espanyola, que al llarg de la seva trista i miserable història, ha vist com se'n separaven d'ella fins a 23 estats. Un rècord que molts pocs estats poden superar.

Per contra, sempre sobredimensionen les seves victòries: siguin sobre els catalans o sobre els moros, en les guerres d'África, des del front soviètic de Krasni Bor a la pallassada del Perejil. Qualsevol tonteria és elevada a la màxima categoria. No m'estranyaria ara que el recent "bombardeig" de la Guàrdia Civil d'una moto aquàtica gibraltarenya comporti unes quantes medalles al mérito en combate. Ara, ja veurem quina cara posen els pardals quan aparegui un submarí nuclear britànic a l'estret, d'aquells que, per cert, no s'enfonsen.

En el cas de la reunió de dimecres, una simple ullada als mitjans de comunicació espanyols permet constatar que li van donar un tractament més aviat modest. Bon senyal. Estan acollonits, o com a mínim preocupats. És el mateix que va passar amb l'aprovació de la Declaració de Sobirania del passat mes de gener. Primer van ignorar-la, després van repensar-s'hi i van començar a atacar-la. Preparem-nos, doncs, perquè després de la primera reacció menyspreadora, vindrà l'atac contra la dinàmica d'implicació de la societat civil catalana en el procés de Transició Nacional. I és que el dret a decidir del poble de Catalunya és massa important per deixar-ho en mans només dels polítics.