Davant dels grans silencis dels bisbes a Catalunya, que no sabem si atorguen, apaivaguen o beneeixen el procés sobiranista, va sonar la veu de l’abat de Montserrat a finals d’aquest gener. Fou el dia 23, en el dinar i debat organitzat a Barcelona pel diari El Punt-Avui, titulat “Moment zero”. Allí fou convidat el pare Josep Maria Soler, abat de Montserrat, sort en tenim!, per parlar del procés d’independència des de la perspectiva de l’Església i del catolicisme català.

A preguntes que se li van adreçar, Soler va dir que el Vaticà no deixaria sense reconeixement la comunitat catalana si accedia a la independència: “Si Catalunya és una nació, tota nació té dret a expressar-se sobre el seu futur”. En aquest sentit, la Conferència Episcopal Tarraconense podria molt ben ser l’òrgan de màxima representació de l’Església a Catalunya, si aquesta acaba esdevenint un estat. Sostingué el pare abat que la Conferència Espanyola mai no havia entès la realitat catalana.

Corregué el nunci a Madrid, l’endemà mateix de sortir aquesta notícia a la premsa, i com no sol fer mai, a desautoritzar el pare abat, afirmant que “aquesta nunciatura apostòlica vol precisar públicament que les esmentades declaracions de l’abat eren opinions de la seva exclusiva responsabilitat personal i no afectaven en absolut la posició de la Santa Seu”. De manera inaudita, el nunci es ficava de peus a la galleda, posicionant-se al costat de la Conferència Espanyola i, hem d’entendre, responent a les pressions rebudes de l’entorn madrileny, cosa que no sol fer mai de la vida la instància vaticana. Unes respostes d’aquest tipus només fan que accentuar encara més la urgència que senten a les Castelles per desprestigiar el moviment sobiranista català quan, de fet, es tracta com si aquí ens haguéssim begut l’enteniment.

Seria aquest reflex que el centralisme jacobí espanyol tampoc mai no ha volgut entendre, comprendre, ni respectar la idiosincràsia catalana, de la qual desconfia i sobre la que pesa una política eclesiàstica d’ocupació. En aquest sentit, caldria veure com la meitat dels bisbes a Catalunya són d’arrel, de tort o de través, valencians o mig valencians; mentre no hi ha bisbes catalans a Espanya, trencant així la reciprocitat.

“El que ve de Catalunya no pot ser bo i cal ocupar-la, bombardejar-la”. Podria molt ben ser aquesta la convicció de l’episcopat espanyol, dominat per una ideologia propera a Rouco Varela, parenta del valencià Cardenal Carles (rip). Aquest va donar la bufetada pòstuma als catalans, fent-se enterrar, no en la ciutat de la que n’ostentava el títol de cardenal, i del qual mai no va renunciar, sinó a València, signe modern de la corrupció, del descrèdit, de la ruïna econòmica, de la política cultural de la tabula rasa respecte del català i de la submissió total a Madrid. Abans morir i arruïnar que no pas reconèixer el poble i llur cultura!

A Catalunya portem vint-i-cinc anys d’aquesta política eclesiàstica, de neorestauració, que com a credo secret diu que l’Església a Catalunya està perduda i que la seva salvació és deixar de ser catalana. Resultat: crispació, desafecció creixent i vocacions decreixents. On són els resultats? Mt 7,16. Pels fruits els coneixereu! Deixeu a Catalunya ser catalana!

En la batalla eclesiàstica per l’ocupació de Catalunya s’ha de veure, properament, quin ha de ser el successor del pacificador cardenal Martínez Sistach, recordant que, ara per ara, el bisbe auxiliar és un estimat menorquí, passat pel tamís del valencianisme dels bisbes de les illes balears i de l’obediència a Madrid, més que no pas a Nostre Senyor i al poble de Catalunya. En els propers moviments, de la successió apostòlica a Madrid i a Barcelona, es podrà calibrar la capacitat de maniobra que li queda al Papa Francesc i si el futur eclesial de Catalunya s’ha d’assemblar més als anys posteriors a la Guerra de Successió del segle XVIII o bé s’ha d’assemblar més a la dels començaments del XX, amb Morgades, Torras i Bages, Cardó, Balmes i el Verdaguer atlàntic.