A cada país la santa indignació, avantsala d’una revolució que ha d’arribar, ha pres un color diferent, tot i tenir a tot arreu un detonant (que no causa) d’economia en crisi. En el nostre, el blanc principal ha estat un sistema de representació política que, pensat per aquells setanta sense més partit que la Falange, ni més sindicats que el vertical, va voler enfortir aquests dos agents de participació fins l’extrem que avui s’han transformat de mitjà en finalitat, una ETT dels propis a la que ja hem vist el llautó.
Tot i no ser els únics responsables de la seva decadència, partits i sindicats, amb una afiliació merescudament ínfima, són el principal punt de mira de la crítica. Ha passat més desapercebuda la macrofuga de capitals de Botín (molt més, a ben segur, que el descobert fins ara) que l’augment de sou de l’impresentable alcalde de Mollet del Vallès (votat per tots el grups menys ICV).
En aquest context Lagarde és un càstig merescut per a l’autoestima de molts del nostres polítics. Abans de ministra i actual presidenta del FMI, Christine Lagarde no sols ha estat una crac de la natació competitiva, sinó la directora executiva del més gran i influent bufet d’advocats del món, Baker and Mckenzie, que amb la seva direcció incrementà un 50% la seva facturació. Resultats.
Els nostres visibles, en canvi, són gent de dubtosa experiència professional. És igual que tinguin oposició conquerida i no actuada (Rajoy), carrera acabada i no exercida (Zapatero, Duran i Lleida), carrera exercida entre zero i deu minuts (González, Cospedal o Chacón), carrera exercida sense èxit (Mas), carrera sense acabar (Ortega o Montilla), estudis de flamenc (Aído) o res (Benach, Albiol i un llarg etcètera). Potser alguns pensen que la titulació els blinda, però es difícil tirar enrere en el temps i recordar què feien abans d’entrar en la roda.
Em diran que cap Lagarde d’aquest país s’hi vol dedicar. I tindran raó. La responsabilitat no és sols dels que, des de dins, eviten la seva entrada. També ho és de tants covards que trobem a fora, incapaços ni per un moment de deixar de mirar el seu melic o la seva butxaca.
ARA A PORTADA
-
7.400 pisos en deu anys: les compres de la Generalitat i Barcelona en plena crisi habitacional David Cobo
-
Què és el tanteig i retracte, la via a l'alça per comprar pisos privats i fer-los públics? David Cobo
-
«Al call center atenem unes 80 trucades diàries i ens donen 10 segons entre una i l'altra» Marc Orts i Cussó
-
-

- Montserrat Nebrera
- Advocada i professora
03 de juliol de 2011
Et pot interessar
- Una convivència impossible Aleix Sarri i Camargo
- Ampliar l’Aeroport contra el Meteocat Jordi Mir
- L'Espanya que torna i el pròxim procés Eduard Voltas
- Regals enverinats Clara Tena
- Sixena: més guerra freda contra la catalanitat Ferran Mascarell
- La diferència entre federalisme i pantomima Germà Capdevila