Ha mort una amiga que portava la música al cap dels dits. No era, només, amiga meva, era de tots; sobretot la seva música que sonava dolcíssima quan pinçava les cordes de les guitarres que eren com una part d'ella mateixa.

Formada en la disciplinada guitarra clàssica i altres instruments de corda pinçada del barroc, va ser una de les components del grup Ars Musicae de música medieval i renaixentista dirigit per Enric Gispert. El seu amic i professor, Gracià Tarragó li va proposar i ella va acceptar, formar part del reconegut Quartet Tarragó, i també va ser el Gracià qui li va proposar acompanyar-lo en el primer disc de la Maria del Mar Bonet, Cançons de Menorca l'any 1967.

L'any 1969 en el Palau de la Música, en un joveníssim i ferm compromís d'una lluita feta música, i en aquells cartells que anunciaven diversos noms en un sol concert, la Maria del Mar Bonet, la Laura Almerich i Lluís Llach s'emocionarien escoltant el públic cantar L'estaca, aleshores prohibida en tots els recitals. Aquell dia la Laura va cantar.

Durant els darrers anys del franquisme i els primers del postfranquisme, cada recital era un acte polític. Activistes que militàvem en organitzacions clandestines, músics, cantants i representants ens sentíem una mateixa cosa. Sovint el que es recaptava de la venda d'entrades anava a donar oxigen a famílies escanyada que mantenien una vaga (llavors prohibides) en situacions molt extremes.

L'any 1977, en el disc "Campanades a morts" que en la seva cara A recorda les morts d'una transició que no va ser modèlica ni pacifica, una cançó que posa les pells de gallina recorda la massacre del 3 de març de 1976 al barri de Zaramaga de Vitòria, en què arran d'una vaga obrera, la policia va disparar als concentrats en l'església de Sant Francesc d'Assis i van morir per ferides d'arma de foc cinc persones.
A la cara B d'aquell disc hi havia altres cançons que vam trigar una mica més a memoritzar: "A la taverna del mar", "Vinyes verdes vora el mar" (Josep M. de Segarra), "Cançó d'amor" i "Laura".

En un dels concerts d'aleshores, a Ripoll, l'any 1977, la Laura va trobar la partitura d'aquesta cançó que portava el seu nom sobre el faristol, signada per tots els músics i –evidentment- pel Lluís. ..."mai no ha mancat el teu alè, Laura". Tots la vam aprendre i la vam utilitzar de manera oportunista quan ens convenia descriure-li a un ésser estimat el goig de la vida, a voltes difícil, que havíem compartit. Era per la Laura i era per a totes les amistats intenses.

L'any 1991, en un procés de convergència creativa amb el poeta més musicat per Lluís Llach i grans amics seu Miquel Martí Pol escriurien "Roses Blanques". Fou en aquella època que se li diagnosticà una greu malaltia, però la Laura Almerich va superar tots els mals pronòstics i només un accident de cotxe i unes fractures a la mà li van dificultar seguir tocant la guitarra i va seguir a dalt de l'escenari amb l'acordió, la marimba, la melòdica o la viola de roda.

Aquests dies he tornat a escoltar tota aquesta música i com si s'activés una sensibilitat especial per sentir-la, la detecto amb facilitat. Sempre hi és. Darrere i al costat, a vegades substituint la veu dels que foren grans cantants i amics seus, hi ha la Laura, la Laura de tots.

Tots els camins per acollir-te/ tots els ressons per enyorar-te/ i el teu somriure fet cançó/ molt més enllà de la recança/ per gronxolar-me amb el teu nom/ que repeteixo, Laura...

Sempre darrere, sempre callada, la Laura semblava fràgil però era ferma i el seu profund coneixement musical establien límits molt clars del que era empremta pròpia a la qual no estava disposada a renunciar; era aquest segell tan propi el que va donar valor afegit a les cançons de Maria del Mar Bonet, primer i Lluís Llach després.

L'any 2007, després de 38 anys al costat d'un dels cantants que ha posat lletra i música a una part de la nostra banda sonora vital, a Verges, a l'Empordà, en els concerts de comiat, el públic no va acomiadar només a Lluís Llach, també ho va fer, cantant en una polifonia desordenada i plena d'emoció la cançó de "Laura" per la Laura Almerich.

També va ser a l'Empordà la darrera vegada que vam compartir una conversa i un àpat amb amics. A Torruella de Montgrí, un vespre càlid i ple de llum, com li agradaven a ella, com m'agraden a mi. En aquells paisatges havíem coincidit moltes vegades i encara són els meus paisatges de feina. És a l'Empordà on ara l'escolto i l'enyoro més que mai. En la solitud del cotxe m'atreveixo, ara que els dies tornen a ser llargs i plens de claror ..."el teu record que m'acompanya/ de tanta llum et sóc deutor/ que em sobra espai i em sobra tarda/...