Les enquestes ens agraden als mitjans. Interessen a molts lectors, permeten fer bullir l'olla en una tertúlia, provoquen reaccions dels afectats i contribueixen a fixar marcs assenyalant cavalls guanyadors o perdedors. Els partits grans en fan sovint. Algunes, quan són dolentes, se les guarden per ells i en treuen conclusions per rectificar estratègies o triar a qui adreçar-se. Si són bones, les filtren a un mitjà perquè difongui un contingut que sol presentar-se com a exclusiu i que els permet afermar un relat.

La majoria dels mitjans expliquen quin partit ha pagat o els ha fet arribar el sondeig com una mostra de transparència que és un mínim exigible. En les darreres setmanes, El Món a Rac1 n'ha difós tres de Barcelona pagades per partits. Primer una de Junts que afirmava que Xavier Trias anava el primer amb entre 10 i 12 escons. El seguien de prop, els comuns d'Ada Colau. ERC i el PSC la van minimitzar i Jaume Collboni, que el mateix dia que Jordi Basté difonia l'enquesta era a Catalunya Ràdio, deia que no faria el mateix tot i que també en tenia de bones. No va resistir la temptació i dies després en filtrava una de seva a la ràdio del Grup Godó. A la del PSC, Collboni obtenia 10 escons i els seus tres rivals empataven a vuit. No hi havia la pugna a dos que, constantment, busquen Trias i Colau i que sí que alimentava el treball encarregat per Junts.

Curiosament (o no) la polarització Colau-Trias apareixia de nou divendres. Barcelona en Comú filtrava un sondeig encarregat per ells també a Rac1 que els donava 10 regidors i 11 a Trias. L'enquesta tenia la virtut de castigar extraordinàriament els rivals de Colau a l'esquerra: ERC es quedava només amb cinc regidors i la CUP fora de l'ajuntament. El missatge implícit era clar: si no vols que torni la dreta, fes "vot útil" pels comuns, que només ells poden guanyar.

L'ús que els partits fan d'aquests treballs (el primer de GAPS, el segon de GESOP i el tercer d'IPSOS), que són coincidents amb els desitjos i les estratègies dels que paguen malgrat que els marges d'error podrien fer-los intercanviables, comprometen el prestigi de les empreses del sector. Una altra cosa és Celeste-Tel, que fa un tracking per Barcelona ets tu, la llista de l'advocat Daniel Vosseler. Aquest dissabte li atorgava quatre regidors. Cap altre sondeig d'un partit o un mitjà que no sigui el que ell ha pagat a aquesta empresa li dona opció d'obtenir representació. 

En qualsevol cas, les enquestes marquen tendència. I n'hi ha una clara i coincident en les dels darrers mesos: Ernest Maragall, el vencedor el 2019, apareix ara despenjat i, lògicament i tot que per motius diferents, als altres tres aspirants els va bé. El candidat d'ERC va guanyar fa quatre anys en un context de menys polarització entorn l'alcaldessa i amb Junts a la baixa pel fracàs de l'aposta per Elsa Artadi. En aquest mandat, Maragall ha anat fent confiant que seguís el declivi juntaire i que Colau es desgastés més. Comptava jugar-s'ho amb el PSC. Però Artadi va tirar la tovallola en un context d'unes perspectives nefastes: tenia enquestes —aquestes no es van fer públiques, òbviament— que li donaven menys regidors dels cinc actuals. Això va provocar que les urgències de Junts i les ganes de l'exalcalde es trobessin i facilitar el retorn de Trias.

I la irrupció de Trias ha tingut uns efectes immediats i visibles en els missatges i les estratègies. Fins i tot en el fet que Sandro Rosell hagi desistit i el PDECat s'hagi avingut a reconstruir l'espai convergent. Ha enfortit Junts en la lluita pel vot útil sobiranista debilitant a ERC (la d'aquests dos partits és encara la gran frontera electoral a Catalunya), ha polaritzat més entorn Colau —als comuns ja els ha anat bé—, i ha obligat el PSC a endurir el to. Collboni ha renunciat als matisos i s'ha adaptat: va sortir del govern i dimitir de regidor de la majoria, ha dit que no tornarà a ser el número dos de Colau, ha triat com a segona un perfil conservador (Maria Eugènia Gay), i cada dia ataca l'alcaldessa des de la seva "Barcelona del sí". Lluita amb Trias pel vot d'ordre i per recollir les restes del naufragi de Manuel Valls, que fa quatre va aconseguir sis regidors.

Maragall va guanyar des dels grisos i sense fer grans estirabots, però no en va tenir prou perquè una aliança antinatural li barrés el pas. Ara havia previst tornar a fer el mateix. Sap que cometria un error, i que seria incoherent amb el que defensa ERC i ha fet en la seva dilatada carrera i en els darrers anys, situar-se en l'anticolauisme dretà i visceral, i per això intenta evitar un maniqueisme que debats com el del trencament amb Tel-Aviv accentuen. Més encara després d'haver-li votat els pressupostos a l'alcaldessa a canvi que els comuns corresponguessin amb els últims comptes de Quim Torra, els primers de Jaume Giró i ara amb els del govern en minoria d'Aragonès.

Ara, Maragall i els seus grisos es perden enmig de la cridòria del Colau sí / Colau no al que juguen els comuns, Junts i el PSC. Per trencar la inèrcia i entrar en campanya no només necessita una llista potent (encara no se sap qui l'acompanyarà) i no transmetre la sensació de desgavell d'aquesta setmana amb el grup de suport. Li cal, sobretot, plantejar projectes clars, innovadors, coherents, creïbles i que marquin el debat de ciutat. Colau ja té la realitat de la Barcelona actual que haurà acabat moltes obres en campanya, i Trias el record del que va ser, no foragitar el cotxe i vells projectes desenterrats com ara cobrir la Ronda de Dalt.

Maragall busca com explicar que, amb la Generalitat al seu costat, podrà gestionar i executar millor algunes de les idees que han compartit amb Colau, com ara més control del turisme o l'aposta per l'habitatge protegit. I té en el discurs independentista de la Barcelona republicana, capital d'Estat i defensora del català i d'un model econòmic que no la desnaturalitzi —que Trias no preveu perquè no vol incomodar els que busquen ordre i creixement— una ocasió.

Trias agrada, però Junts el penalitza (d'aquí que amagui la marca) i la gestió de la sentència del cas Borràs, sigui quina sigui, pot ser una nosa. El PSC està en bon moment, però Collboni no suma. Maragall està ben valorat i ERC amb bones perspectives malgrat les dificultats per fer avançar l'agenda del diàleg. Però si el candidat republicà no entra a la campanya, i això a vegades vol dir també mossegar els rivals a més de fer propostes, quedarà ràpidament despenjat i, de retruc, pot arrossegar a la baixa el partit fora de Barcelona. Comença a fer tard per assumir el canvi de marc i reaccionar posant damunt la taula una oferta identificable.