L’estiu del 2011 vaig passar una temporada a l’Equador, sobretot a Quito i Cuenca, però no a Guayaquil. Era l’Equador de Rafael Correa, catòlic (va estudiar a la Universitat Catòlica de Lovaine-la-Neuve), populista de centreesquerra bolivarià, líder d’Aliança País (AP), que cada dissabte feia llargs discursos en el programa Enlace Ciudadano per alliçonar el poble i criticar l’oposició que no tenia dret a rèplica. El setembre anterior havia patit un efímer (menys de vint-i-quatre hores) intent de cop d'estat de la policia, que el reforçà en el poder. Havia guanyat en segona volta les eleccions presidencials del 2006 davant del candidat de centredreta Álvaro Noboa, la més gran fortuna del país i pare de l’actual president Daniel Noboa líder de la coalició de centredreta Acció Democràtica Nacional.
L’Equador era llavors un país força segur dintre del context de l’Amèrica Llatina, amb una economia estable (Correa, tot i haver estat crític amb l’adopció del dòlar com a moneda del país en substitució del sucre l’any 2000, no revertí la mesura en esdevenir president) i un govern que gaudia d’un ampli suport de les classes populars i els moviments indígenes. Aquest idil·li amb el "poble" comença a deteriorar-se quan decideix prohibir l’explotació il·legal de petroli al parc nacional de Yasuní, una activitat tradicional i una font d’obtenció d’ingressos de les comunitats indígenes, i obrir-la a la iniciativa privada al mateix temps que trenca amb l'FMI (es nega a retornar el deute) i sol·licita crèdits a la Xina a canvi de petroli. A partir de llavors l’estrella de Correa comença a declinar, sobretot quan cauen els preus del cru. Lenin Moreno, vicepresident de Correa, guanya les eleccions de 2017 i emprèn un canvi radicalment conservador per revertir les polítiques de Correa, a qui acusa de corrupció i d’intentar un cop d'estat que l’obliga a exiliar-se a Bèlgica. Hereta un país en crisi i amb greus problemes econòmics. Però res fa pensar que es pugui arribar a una situació com l’actual.
Però les polítiques conservadores del nou president i líder d’AP, com el retorn a l'FMI a canvi d’importants retallades socials, provoquen una forta contestació popular (Quito, 2019) i agreugen la situació econòmica, social i de seguretat que encara empitjora més amb la Covid-19. El 2021, el conservador Guillermo Lasso guanya les eleccions i aprofundeix les polítiques neoliberals de Moreno. La crisi econòmica, el deute exterior, l’emigració i la violència als carrers i les presons alimentada pels càrtels del narcotràfic s’acceleren. I és aquí on l’evolució de l’Equador empelta amb els canvis que experimenten des de fa un parell de dècades el comerç i la producció drogues en el continent americà i que amenacen de desestabilitzar molts països.
El Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN) afavoreix des de 1992 el comerç transfronterer entre Mèxic i EUA i el tràfic d’estupefaents (marihuana, cocaïna, crack, fentanil) en els tràilers i en vols clandestins o legals. A partir de la segona meitat d’aquest segle, la legalització de la marihuana en alguns estats dels EUA i del Canadà i l’acció de l’Administració de Control de Drogues (DEA, per les seves sigles en anglès) fan caure els ingressos dels càrtels mexicans, que responen amb un increment del tràfic cap als països rics del nord del continent i d’Europa i amb una agressiva competència que fa reaparèixer la guerra entre càrtels i converteix el nord de Mèxic en una de les zones amb més criminalitat del continent. S’amplifiquen també les rutes i la violència de les mares i de les bandes ateny l’Amèrica central i el sud del continent. Al mateix temps, el procés de pau de Colòmbia desmobilitza les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i alguns militants, connectats amb el narcotràfic, s’estableixen a l’Equador, un país que ofereix avantatges per la comercialització de la droga: la moneda, el dòlar nord-americà, facilita les transaccions i, a més, disposa de ports (Guayaquil, Machala) relacionats amb les exportacions de petroli, bananes, tonyina i crustacis.
Com recordava en aquest mateix espai el passat mes de setembre, la violència de les bandes (sobretot Los Choneros i Los Lobos) han provocat 7.600 morts violentes el 2023 (més de 40 per cada 100.000 habitants), i l’Equador, al costat de Veneçuela i Hondures, figura entre els països amb les taxes d’homicidis més altes de l’Amèrica Llatina. De retruc, la corrupció política ha permès l’entrada d’armes a les presons, i la pobresa i l’atur han acabat per trencar un país que es considerava com un dels més segurs del continent. I així, l’Equador s'esllavissa per un pendent de violència a fora i a dins de les presons, que sovint se salda amb la fugida de narcos i que culmina amb l’assassinat en un míting electoral del candidat centrista Fernando Villavicencio el 9 d’agost del 2023. Això afavoreix Noboa, que s’imposa en segona volta amb el 51,8% dels vots, tot i que el Moviment Revolució Ciutadana, que lidera Correa des de l’exili, és el primer partit del Parlament (52 escons sobre 137).
A començament d’aquest any, la violència es desferma a les presons de l’Equador i el 8 de gener, l’endemà que Adolfo Macías Fito, el capitost dels Choneros relacionat amb el càrtel de Sinaola, es fugués de la presó de Guayaquil (uns dies abans ho havia fet durant un motí a la presó de Riobamba el líder de Los Lobos, Fabricio Colón Pico El Salvaje), el president Noboa declara l’Estat d’excepció per 60 dies, restringeix drets, declara terroristes 22 bandes de narcotraficants i mobilitza les forces armades en una "guerra contra el narcotràfic". Pretén combatre així les revoltes a les presons, el segrest de funcionaris, l’assalt a un canal de televisió i les accions violentes de les bandes. En definitiva, Noboa intenta reeditar una versió de la política de mà dura del president de El Salvador Nayib Bukele contra les mares.
Bukele va ser elegit el 2019 tot i no ser membre de cap dels dos partits principals del país (el Front Faribundo Martí per l’Alliberament Nacional -esquerra- i l’Aliança Republicana Nacionalista -dreta-) i, des de llavors, ha coaccionat el Parlament (on després de les eleccions legislatives de 2021 té majoria absoluta), ha laminat amb mesures de dubtosa constitucionalitat la divisió de poders amb la destitució i el nomenament de nous titulars (inclòs el nou fiscal general, un aliat seu incondicional, i els membres del Tribunal Constitucional), ha posat fi a la prohibició de la reelecció presidencial, ha decretat un Estat d’excepció permanent, ha suspès moltes llibertats civils bàsiques i ha empresonat 68.000 persones, que són sotmeses a un règim penitenciari que voreja el maltractament, la humiliació i la degradació dels detinguts com han denunciat diverses organitzacions de drets humans. En fi, una resposta populista, basada en mesures autoritàries i retallades de drets fonamentals, a un problema complex com el de les mares que desborda el marc nacional de El Salvador i que té a veure amb l’escomesa que un narcotràfic cada cop més poderós i amb més mitjans i recursos duu a terme a l’Amèrica Llatina.
Bukele ha acabat, doncs, pervertint el règim democràtic per instituir un sistema autoritari amb pràctiques de clientelisme, de nepotisme, d’una retòrica antiimperialista i antiestatunidenca (no en època de Donald Trump), de retorn al messianisme cabdillista llatinoamericà de sempre on el líder és el salvador de la pàtria. També fa l’intent (fallit) d’imposar el bitcoin com a moneda d’ús habitual en el país. Però, tot plegat no soluciona un repte que és transnacional i que exigeix respostes globals més enllà de la repressió. Tampoc sembla, però, que Noboa pugui imitar Bukele a l’Equador on les esquerres controlen més del 40% dels escons del Parlament malgrat que, com assenyala la investigadora del CIDOB Anna Ayuso, sempre "hi ha el perill que opti per l'opció del plebiscit, la consulta popular que facilita la Constitució per saltar-se el Parlament".
L’Equador era llavors un país força segur dintre del context de l’Amèrica Llatina, amb una economia estable (Correa, tot i haver estat crític amb l’adopció del dòlar com a moneda del país en substitució del sucre l’any 2000, no revertí la mesura en esdevenir president) i un govern que gaudia d’un ampli suport de les classes populars i els moviments indígenes. Aquest idil·li amb el "poble" comença a deteriorar-se quan decideix prohibir l’explotació il·legal de petroli al parc nacional de Yasuní, una activitat tradicional i una font d’obtenció d’ingressos de les comunitats indígenes, i obrir-la a la iniciativa privada al mateix temps que trenca amb l'FMI (es nega a retornar el deute) i sol·licita crèdits a la Xina a canvi de petroli. A partir de llavors l’estrella de Correa comença a declinar, sobretot quan cauen els preus del cru. Lenin Moreno, vicepresident de Correa, guanya les eleccions de 2017 i emprèn un canvi radicalment conservador per revertir les polítiques de Correa, a qui acusa de corrupció i d’intentar un cop d'estat que l’obliga a exiliar-se a Bèlgica. Hereta un país en crisi i amb greus problemes econòmics. Però res fa pensar que es pugui arribar a una situació com l’actual.
Però les polítiques conservadores del nou president i líder d’AP, com el retorn a l'FMI a canvi d’importants retallades socials, provoquen una forta contestació popular (Quito, 2019) i agreugen la situació econòmica, social i de seguretat que encara empitjora més amb la Covid-19. El 2021, el conservador Guillermo Lasso guanya les eleccions i aprofundeix les polítiques neoliberals de Moreno. La crisi econòmica, el deute exterior, l’emigració i la violència als carrers i les presons alimentada pels càrtels del narcotràfic s’acceleren. I és aquí on l’evolució de l’Equador empelta amb els canvis que experimenten des de fa un parell de dècades el comerç i la producció drogues en el continent americà i que amenacen de desestabilitzar molts països.
El Tractat de Lliure Comerç de l’Amèrica del Nord (TLCAN) afavoreix des de 1992 el comerç transfronterer entre Mèxic i EUA i el tràfic d’estupefaents (marihuana, cocaïna, crack, fentanil) en els tràilers i en vols clandestins o legals. A partir de la segona meitat d’aquest segle, la legalització de la marihuana en alguns estats dels EUA i del Canadà i l’acció de l’Administració de Control de Drogues (DEA, per les seves sigles en anglès) fan caure els ingressos dels càrtels mexicans, que responen amb un increment del tràfic cap als països rics del nord del continent i d’Europa i amb una agressiva competència que fa reaparèixer la guerra entre càrtels i converteix el nord de Mèxic en una de les zones amb més criminalitat del continent. S’amplifiquen també les rutes i la violència de les mares i de les bandes ateny l’Amèrica central i el sud del continent. Al mateix temps, el procés de pau de Colòmbia desmobilitza les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i alguns militants, connectats amb el narcotràfic, s’estableixen a l’Equador, un país que ofereix avantatges per la comercialització de la droga: la moneda, el dòlar nord-americà, facilita les transaccions i, a més, disposa de ports (Guayaquil, Machala) relacionats amb les exportacions de petroli, bananes, tonyina i crustacis.
Com recordava en aquest mateix espai el passat mes de setembre, la violència de les bandes (sobretot Los Choneros i Los Lobos) han provocat 7.600 morts violentes el 2023 (més de 40 per cada 100.000 habitants), i l’Equador, al costat de Veneçuela i Hondures, figura entre els països amb les taxes d’homicidis més altes de l’Amèrica Llatina. De retruc, la corrupció política ha permès l’entrada d’armes a les presons, i la pobresa i l’atur han acabat per trencar un país que es considerava com un dels més segurs del continent. I així, l’Equador s'esllavissa per un pendent de violència a fora i a dins de les presons, que sovint se salda amb la fugida de narcos i que culmina amb l’assassinat en un míting electoral del candidat centrista Fernando Villavicencio el 9 d’agost del 2023. Això afavoreix Noboa, que s’imposa en segona volta amb el 51,8% dels vots, tot i que el Moviment Revolució Ciutadana, que lidera Correa des de l’exili, és el primer partit del Parlament (52 escons sobre 137).
A començament d’aquest any, la violència es desferma a les presons de l’Equador i el 8 de gener, l’endemà que Adolfo Macías Fito, el capitost dels Choneros relacionat amb el càrtel de Sinaola, es fugués de la presó de Guayaquil (uns dies abans ho havia fet durant un motí a la presó de Riobamba el líder de Los Lobos, Fabricio Colón Pico El Salvaje), el president Noboa declara l’Estat d’excepció per 60 dies, restringeix drets, declara terroristes 22 bandes de narcotraficants i mobilitza les forces armades en una "guerra contra el narcotràfic". Pretén combatre així les revoltes a les presons, el segrest de funcionaris, l’assalt a un canal de televisió i les accions violentes de les bandes. En definitiva, Noboa intenta reeditar una versió de la política de mà dura del president de El Salvador Nayib Bukele contra les mares.
Bukele va ser elegit el 2019 tot i no ser membre de cap dels dos partits principals del país (el Front Faribundo Martí per l’Alliberament Nacional -esquerra- i l’Aliança Republicana Nacionalista -dreta-) i, des de llavors, ha coaccionat el Parlament (on després de les eleccions legislatives de 2021 té majoria absoluta), ha laminat amb mesures de dubtosa constitucionalitat la divisió de poders amb la destitució i el nomenament de nous titulars (inclòs el nou fiscal general, un aliat seu incondicional, i els membres del Tribunal Constitucional), ha posat fi a la prohibició de la reelecció presidencial, ha decretat un Estat d’excepció permanent, ha suspès moltes llibertats civils bàsiques i ha empresonat 68.000 persones, que són sotmeses a un règim penitenciari que voreja el maltractament, la humiliació i la degradació dels detinguts com han denunciat diverses organitzacions de drets humans. En fi, una resposta populista, basada en mesures autoritàries i retallades de drets fonamentals, a un problema complex com el de les mares que desborda el marc nacional de El Salvador i que té a veure amb l’escomesa que un narcotràfic cada cop més poderós i amb més mitjans i recursos duu a terme a l’Amèrica Llatina.
Bukele ha acabat, doncs, pervertint el règim democràtic per instituir un sistema autoritari amb pràctiques de clientelisme, de nepotisme, d’una retòrica antiimperialista i antiestatunidenca (no en època de Donald Trump), de retorn al messianisme cabdillista llatinoamericà de sempre on el líder és el salvador de la pàtria. També fa l’intent (fallit) d’imposar el bitcoin com a moneda d’ús habitual en el país. Però, tot plegat no soluciona un repte que és transnacional i que exigeix respostes globals més enllà de la repressió. Tampoc sembla, però, que Noboa pugui imitar Bukele a l’Equador on les esquerres controlen més del 40% dels escons del Parlament malgrat que, com assenyala la investigadora del CIDOB Anna Ayuso, sempre "hi ha el perill que opti per l'opció del plebiscit, la consulta popular que facilita la Constitució per saltar-se el Parlament".