L’Iran és una economia mitjana potent gràcies a les seves reserves d’hidrocarburs, les segones mundials en gas natural (el 17,3% el 2023) i les quartes (el 9,5%) en petroli, amb un PIB d’1,4 bilions de dòlars (el 20è mundial), i una potència regional a l’Orient Mitjà on disputa l’hegemonia a l’Aràbia Saudita, un referent per a la població sunnita de la regió i per alguns grups islamistes wahhabites radicals, mentre que l’Iran, després de la deposició del xa Mohammad Reza Pahlevi, aliat dels EUA i d’Israel, i larevolució islamista de 1979, ho és per a la població xiïta. Va ser Hussein de Jordània qui va encunyar l’expressió de l’amenaça de la "mitja lluna xiïta", l’arc que va des de l’Iran al Líban passant per les comunitats xiïtes de l’Iraq, Bahrain, Aràbia Saudita i Síria, per referir-se a un possible lideratge de Teheran. Certament, la influència de l’Iran fa anys que es deixa sentir en tota la regió, ja sigui en el suport de Hezbollah al Líban o en la intervenció en les guerres de l’Iraq, Síria i Iemen donant suport a les milícies xiïtes radicals o en les relacions amb Hamàs. Però, a l’Orient Mitjà gairebé mai res és el que sembla, encara trobem una rivalitat secundària que enfronta Riad i Doha per la primacia i la influència política, la qual cosa provoca interferències creuades com l’aproximació el 2017 de Qatar, seu de la cadena més important de generació d’opinió en el món àrab, Al Jazeera (gairebé 300 milions d’audiència), a l’Iran. La resposta de Riad va ser l’aïllament diplomàtic i comercial de l’Emirat.
Arran de la crisi dels ostatges dels EUA a Teheran (1979-1981), Washington decreta l’embargament al règim dels aiatol·làs. Anys després, el Consell de Seguretat de l’ONU aprova la resolució 1696 de 31 de juliol de 2006 que insta l’embargament de l’Iran en tecnologia nuclear i de doble ús com a sanció pel programa nuclear. Embargament i aïllament que s’han mantingut amb alts i baixos segons la conjuntura política. Durant la presidència de Rouhani, l’acord nuclear de 2015 amb els EUA, França, Alemanya, Regne Unit, Rússia i la Xina permet suavitzar-ho, però, el 8 de maig de 2018, Donald Trump trenca l’acord i restableix les sancions. Tanmateix, els canvis geopolítics derivats de la crisi econòmica, de la Covid-19, de les guerres d’Ucraïna i de Gaza i el creixent paper internacional de la Xina permeten al règim dels aiatol·làs teixir noves aliances. Manté relacions comercials amb la Xina (el 36% de les exportacions i el 28% de les importacions), Turquia (20 i 9%) i l’Índia (4 i 6%). També amb Kuwait i el Pakistan (6 i 5% de les exportacions) i Unió dels Emirats Àrabs i el Brasil (19 i 13% de les importacions). Exporta polímers d’etilè (plàstics), coure, alcohols acíclics (metà, propà, butà...), alumini i gas natural i importa equips de radiodifusió, blat de moro, soja, accessoris de vehicles i arròs. La guerra d’Ucraïna obra una nova finestra d’oportunitat, subministrar drons a Rússia i a la cimera dels BRIXS a Johannesburg (agost de 2023) s’anuncia l’ingrés de l’Iran a l’organització.
Pel que fa a l’evolució política, les esperances dipositades en l’alternança política entre reformistes (Ali Akbar Hachemi Rafsanyaní, mort el 2017, l’home més ric del país, determinant en la consolidació del règim, però que és qui va obrir les portes al reformisme; Mohamed Khatami, 1997-2005; Hassan Rouhani, 2013-2021; i ara Masoud Pezeshkian) i ultraconservadors (Mahmud Ahmadineyad, 2005-2013; i Ebrahim Raisi, 2021-2024, mort en accident d’helicòpter), amaga, en realitat, una gran fal·làcia. El reformisme pot ser un enorme parany per permetre que, com diu Tancredi Falconeri a Il Gattopardo de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (1958), «Si volem que tot segueixi com està, tot ha de canviar».
El 1989, la desaparició de Khomeini obria una lluita pel poder entre els ultraconservadors i els pragmàtics. El bloc de poder es trenca. Els més pragmàtics, després identificats amb el reformisme, creuen que, la guerra contra l’Iraq havia arruïnat el país i calia posar fi a l'aïllament internacional, que perjudicava l’economia i els seus negocis. Es tracta d’oferir una cara més amable i aperturista per mantenir l'essencial, la preeminència del poder religiós, el control polític i la discriminació de gènere. Per contra, els ultraconservadors pensen que qualsevol obertura és una amenaça per al règim i apel·len a la frustració dels més pobres i als "màrtirs de la revolució" per legitimar, en darrera instància, el poder absolut del Líder o Guia Suprem, Ali Khamenei, i del Consell de Guardians de la Revolució, que és l’organisme que decideix quins candidats es presenten a les eleccions presidencials. El 1997, amb l’arribada a la presidència de Khatami el reformisme sembla consolidar-se en el poder. Propugna una aproximació a Occident, advoca per un "diàleg de civilitzacions i cultures" i "un diàleg reflexiu amb els Estats Units", encara que com escrivia la periodista Mònica Terribas després d’entrevistar-lo el 2008, més enllà de la seva cara i posat amable, seguia sense negar la mà les dones i defugint-ne la mirada, tota una mostra dels límits del reformisme.
I, tanmateix, els aiatol·làs ultraconservadors prenen bona nota del suposat perill que pot arribar a ser el reformisme pel règim teocràtic, tot i que molts reformistes havien ocupat llocs clau en la dècada dels vuitanta coincidint amb la guerra contra l'Iraq, la repressió de l'oposició, la consolidació de la teocràcia col·lectiva liderada per Khomeini i la creació de la Guàrdia Revolucionària (pasdaran). I, així, es dona pas als vuit anys de presidència d'Ahmadineyad (2005-2013) que posen fi al primer període reformista. Això no obstant, el 2009, la seva reelecció provoca la primera contestació popular contra el règim i l’ús de les xarxes socials per convocar les protestes. Les manifestacions són durament reprimides, però els participants fan arribar les escenes de la repressió a la resta del món gràcies als vídeos gravats amb els telèfons mòbils. Un precedent del periodisme de carrer que ressorgirà amb les revoltes àrabs del 2011.
El 2013, el reformisme torna al poder amb Hassan Rouhani. Durant la seva presidència se signa l’Acord Nuclear de 2015, que permet suavitzar l’aïllament internacional, però acaba deixant en herència una economia molt malmesa (noves sancions dels EUA, Covid-19, corrupció amb una elevada taxa d'inflació, un atur creixent i uns salaris a la baixa. Hi ha protestes en les principals ciutats del país en contra de l’alça dels preus i de les elevades taxes de pobresa, els baixos salaris i la manca de recursos destinats a l'habitatge, l'atenció sanitària, la seguretat alimentària i l'educació. Hom reclama també transparència del poder i llibertat de premsa. La repressió provoca més de tres-cents morts.
Nou gir ultraconservador amb l’elecció d’Ebrahim Raisi, que rep les felicitacions de Veneçuela, Rússia, l’Iraq, l’Uzbekistan, la Xina, Corea del Nord i el Pakistan, que il·lustren les aliances amb què compta el règim, mentre Amnistia Internacional l’acusa d’haver comès crims de lesa humanitat quan era president del poder judicial. Les eleccions són una farsa (62% dels vots en primera volta), però ja no hi ha protestes, la població està profundament desenganyada i l’abstenció se situa en mínims històrics (49% de participació, que baixarà al 40% en la primera volta de les eleccions del mes passat). Raisi incrementa la repressió i la violència contra la societat. El 14 de setembre de 2022, Mahsa Amini mort apallissada per la policia de la moral, perquè portava el vel mal posat (l’octubre de 2023 moria una altra jove després d’un altercat amb la policia de la moral i passar 28 dies en coma). Les protestes reapareixen als carrers. La repressió també, més de 500 morts, però l’empoderament polític de les dones iranianes es fa palès i els iranians i les iranianes sembla que no es deixaran enganyar més pel parany del reformisme i que seguiran pugnant per conquerir les llibertats als carrers. Molt complicat ho tindrà Pezeshkian per guanyar-se la credibilitat, sobretot quan un dels seus primers actes ha estat anar a la tomba de Khomeini i retre-li homenatge.
És clar que quedarà el cop de mà de Washington que, sota la síndrome dels ostatges, sempre que alguna cosa es mou a l’Iran reaccionen (George W. Bush incloent-lo en "l’Eix del Mal", Trump anul·lant l’Acord Nuclear) o recórrer per part dels ultraconservadors a la realitat o l’escenificació de l’amenaça de l’enemic exterior: assassinat en un atac nord-americà del general Qasem Soleimani, home de confiança de Khamenei, quan era de visita a Bagdad, resposta en forma d’atac amb drons per una milícia xiïta a una base dels EUA al nord-est de Jordània; intercanvi de bombardeigs amb Israel el passat mes d’abril...