El debat entre els dos candidats a presidir la primera potència mundial a partir del gener de 2025, el demòcrata Joe Biden i el republicà Donald Trump, era una aposta de l’actual president -el va proposar i va establir-ne les normes-, per esvair tots els dubtes sobre el seu estat de salut física i mental als 81 anys. Fou un desastre per a Biden, per als demòcrates i per als EUA i, de retruc, per a l’estabilitat i la governança mundial.
Per a Biden, perquè la seva intervenció en lloc d’esvair dubtes va incrementar-los amb llacunes constants, mirada perduda i absent, frases inacabades o inintel·ligibles, manca de fluïdesa en les respostes, incapacitat per respondre amb contundència les provocacions i les mentides d’un trampós experimentat, un mentider sense escrúpols, un racista i un supremacista consumat.
No podia deixar passar o havia d’haver respost amb més contundència les contínues al·lusions de Trump que havia obert la porta a milions d’immigrants il·legals, alliberats de les presons de països llatinoamericans i musulmans, que havien vingut als Estats Units, on viuen en "hotels de luxe", per assassinar i cometre violacions als carrers de Nova York i de les ciutats de Califòrnia. També l’acusava d’estar matant els ciutadans afroamericans i hispans amb una inflació desbocada, de la guerra d’Ucraïna, que es comprometia a posar fi deixant sense ajuda Volodímir Zelenski, i de ser al centre d’una gran conspiració demòcrata, que inclou jutges i fiscals, per acabar amb la seva carrera política i empresarial. Òbviament, va afirmar, formen part d’aquesta conxorxa demòcrata les 34 condemnes per falsificació de registres comercials, la condemna per delicte criminal arran d’haver pagat a canvi del seu silenci a l’actriu porno Stormy Daniels amb qui havia mantingut relacions sexuals abans de les eleccions del 2016 i les acusacions d’haver instigat, amb les seves al·lusions al frau electoral i a la no acceptació dels resultats, l’assalt del Capitoli del 6 de gener de 2021.
Biden hauria d’haver respost amb més energia i convicció aquestes qüestions, però se’l va veure desbordat per la pressió d’un cara a cara en directe i va permetre que les mentides de Trump calessin i fessin un efecte de decisió i lideratge que els seus partidaris i les cadenes prorepublicanes s’encarregarien d’amplificar. Les al·lusions a la manca de moralitat de Trump, a les seves mentides i la voluntat d'apujar impostos als més rics van ser massa vagues i poc rotundes.
Per al Partit Demòcrata, excepte per a l’entorn més pròxim a Biden i al seu equip de campanya, el debat va ser molt més que un desastre i, de portes endins a mesura que avançava l’emissió, ràpidament, es va estendre el pànic: s’estaven perdent les eleccions presidencials quatre mesos abans de la seva celebració. I abans que acabés la retransmissió ja hi havia veus, com alguns dels assessors de Barack Obama, que apostaven per la necessitat de canviar de candidat a la Convecció Demòcrata del mes d’agost. Així ho recollien poques hores després la majoria de mitjans i l’endemà eren ja diversos polítics demòcrates i intel·lectuals els que exigien un canvi de rumb i de candidat davant del previsible desastre electoral, perquè encara couen les humiliants derrotes que Ronald Reagan va infligir al president Jimmy Carter i a Walter Mondale quan es va imposar en 46 i 49 estats (sobre 50), respectivament, en les eleccions de 1980 i 1984 i, anteriorment, quan Richard Nixon s’imposava al demòcrata George McGovern en 49 estats el 1972.
I l’endemà començava el ball de noms. La vicepresidenta Kamala Harris semblava una substituta idònia quan va anar a les eleccions amb Biden el 2020. Dona, afroamericana (pare jamaicà) i alhora d’ascendència asiàtica (mare nascuda a l’Índia), coneix la Casa Blanca i té una àmplia xarxa de contactes al partit, però ha tingut un protagonisme escàs com a vicepresidenta i no està clar si haver fet tàndem amb Biden seria un avantatge o un inconvenient. També són opcions els governadors de Califòrnia, Gavin Newsom, amb un evident aire keynesià; d’Illinois, J.B. Pritzker; de Michigan, Gretchen Whitmer, que donaven suport i apostaven per Biden. I encara hi ha una relació de governadors i senadors que podrien ser un bon cartell electoral. Però, primer, caldria que Biden renunciés per poder elegir un nou candidat.
I, tot i reconèixer els seus mèrits com a president, era justament la seva renúncia el que li demanava, per preservar la democràcia i la governabilitat als Estats Units, l’editorial del New York Times del 28 de juny, alhora que feia una dura crítica al Partit Republicà: "És una tragèdia que els republicans no facin un examen de consciència després del debat de dijous. L'actuació de Trump hauria de ser suficient per desqualificar-lo. Va mentir descaradament i repetida sobre les seves accions, el seu historial com a president i el seu oponent. Va descriure plans que farien malbé l'economia nord-americana, soscavarien les llibertats civils i deteriorarien les relacions dels EUA amb altres països. Es va negar a prometre que acceptaria la derrota i va tornar a fer servir el tipus de retòrica que va incitar l'atac del 6 de gener al Congrés".
Finalment, la victòria de Trump seria també una tragèdia per a l’estabilitat i la governança mundial (sobre la primera presidència de Trump veure Bob Woodward, Por. Donald Trump a la Casa Blanca, 2018 i Ràbia, 2020). Si la política de Biden en la guerra de Gaza, malgrat la massacre de més de 37.000 palestins en resposta brutal a l’atac de Hamàs del 7 d’octubre, ha estat de suport incondicional a Israel tot i defensar formalment la solució dels dos estats i alguna crítica puntual a Benjamin Netanyahu, Trump, com va fer entre 2017 i 2021, reforçaria aquest suport en detriment dels drets palestins i amb la connivència saudita. Igualment, el suport a Ucraïna decauria ràpidament per satisfacció de Putin i desesperació d'Europa. I caldria veure si no es revifarien les tensions amb la Xina.
En definitiva, els ja qüestionats dret internacional i ordre liberal patirien una escomesa potser definitiva amb un segon mandat de Trump. Sembla un malson que un país que és la primera potència mundial i té 350 milions d’habitants hagi d’escollir entre Trump o, com a mal menor, un Biden que no està en plenitud de condicions en uns moments en què l’extrema dreta està en ascens a la UE, com s’ha vist en la primera volta de les eleccions franceses amb la victòria del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. La gerontocràcia va ser el final de l’URSS i pot ser també letal per als EUA, perquè des del debat entre John F. Kennedy i Nixon de 1960 la televisió influeix en els resultats i el debat de dijous deixa pocs dubtes sobre les possibilitats de Biden.