El passat dimarts escrivia sobre la possibilitat que Carles Puigdemont torni si ell i la resta d'exiliats surten victoriosos de la batalla que aquesta setmana ha començat al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) a Luxemburg. El retorn del president a l'exili tindria, segur, impacte. I també és cert que agafaria el conjunt de l'independentisme, prou que s'ha explicat per activa i per passiva mentre se n'acumulen les evidències, amb els deures per fer. Deia que, si en la línia del que agradaria a part del seu entorn i a alguns dirigents de Junts, torna per acabar el que va deixar a mitges el 27-O (la declaració d'independència) o per forçar l'Estat a una negociació gràcies a un aixecament popular (la temperatura ambiental hauria de pujar molt i molt ràpid), les condicions objectives són pitjors.

Són més adverses per a l'independentisme pel que ha passat a Catalunya en els darrers quatre anys i perquè no ha trobat les palanques per crear incentius de negociació a l'Estat ni ha estat capaç de preparar estructures que li garanteixin l'èxit d'una sortida unilateral. De fet, aquest divendres es presentava un "govern" del Consell per la República i el seu vicepresident Toni Comín, exconseller i eurodiputat de Junts, explicava com s'han atorgat "legitimitat" i que ara prepararan un "full de ruta". Un full de ruta que, se suposa, algú haurà d'intentar encaixar o compassar amb el que la setmana passada va acordar preparar "amb mesures concretes" Junts, que encara no sabem si continuarà presidint o no Puigdemont; el que va aprovar ERC en la seva conferència nacional; o el que fa uns dies va validar també l'ANC.

En els preparatius i els discursos d'uns i altres -que no sigui dit que ells no fan la feina- hi ha, però, omissions. Els darrers anys els independentistes, tinguessin o no responsabilitats institucionals, han estat sotmesos a una repressió per part de l'Estat que no s'atura i que també és visible en els atacs a l'escola en català. Per això darrer encara no hi ha cap resposta política i institucional eficaç més enllà d'assegurar consensos amplis, una via necessària tot i que no garanteix res. El PP i el PSOE van renunciar a fer política. Aquesta actitud encara no ha estat rectificada a fons i ha envalentit un poder judicial que s'ha alçat com el guardià de les essències patriòtiques. Però, a més d'això, també hem tingut dos anys de pandèmia i ara ens trobem encara en xoc pel que passa a Ucraïna.

I això té conseqüències, també per al moviment independentista, que es mou en un món interconnectat i es dirigeix a uns ciutadans que no són aliens als efectes de les crisis. El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, va intervenir aquesta setmana al Congrés dels Diputats. Va parlar de Gernika i, lògicament, es va centrar en la situació del seu país. Uns minuts abans havia intervingut davant del Consell de Seguretat de Nacions Unides. Zelenski, que va arribar a la presidència del seu país amb l'etiqueta de còmic i poc més i a qui Putin i les circumstàncies han convertit en líder mundial, va proposar fer una conferència a Kíiv que "reformi la seguretat del món". L'objectiu? "Establir més garanties d'integritat dels estats i reconeixement de les actuals fronteres", va dir. Ell es referia a un atac exterior, és clar, però als espanyols, que encara no han reconegut la sobirania de Kosovo, a bodes els conviden.

Aquesta és la música que sona. A l'increment de popularitat de l'OTAN i la UE, entitats defensores a ultrança de l'statu quo que representen les actuals fronteres i l'economia de mercat, afegiu-hi les conseqüències polítiques d'una pandèmia que també ha reforçat els estats. La pulsió autoritària prospera en contextos que serveixen per justificar retallades de llibertats i drets que a vegades han estat arbitràries. Els estats s'han enfortit com els que administren l'autoritat i garanteixen la salut i la seguretat, si convé a costa de les llibertats i el debat democràtic, més que no pas com una estructura que regula i redistribueix.

Tot plegat no condemna, lògicament, l'independentisme a ser una quimera o un projecte fracassat. Però farien bé els nombrosos redactors de fulls de ruta de no fer-se l'orni i tenir en compte aquestes variables per no tornar-la a vessar en la gestió de les expectatives. Els marcs s'han endurit.