La consecució d’un estat propi per Catalunya no és una empresa fàcil. S’ha de treballar per anar aconseguint una majoria social i política que permeti arribar-hi. Mentrestant s’han d’anar construint espais de sobirania i estructures d’estat. S’han de buscar i trobar complicitats internacionals. Simultàniament, hem de lluitar per evitar els entrebancs que ens posen i ens posaran els que no volen que l’arribem a tenir: l’Estat espanyol, els seus cossos de funcionaris i les elits econòmiques i socials de Madrid i de Catalunya.

En aquest darrer sentit, és de destacar l’excel·lent treball de Josep Gimeno, Informe Diagonal, o com aturar l’independentisme, molt recentment publicat per A Contra Vent. L’autor hi fa un detallat i exhaustiu informe dels inconvenients i problemes que ens posaran els enemics de l’estat català propi per tal que puguem arribar a tenir-lo. Inconvenients i problemes contra els que haurem de lluitar i que no són ni seràn fàcils de superar. L’assoliment d’un estat propi català està (i estarà) ple de dificultats. De fet, ja sabem que la important tendència a l’augment de l’independentisme que reflecteixen les enquestes, o la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 no han tingut una correspondència en el nombre de diputats que pertanyen a forces explícitament independentistes en el Parlament de Catalunya. Una primera mostra de que les coses són i seran complexes i difícils.

Coincideixo amb l’autor que les estratègies principals dels enemics de l’estat propi català fan referència a tres àmbits. A l’àmbit social, tractaran bàsicament, d’una banda, de mantenir la pressió contra la llengua catalana (recordem les actuacions recents de la sra. Sánchez Camacho en aquest sentit). De l’altra, evitar com sigui la integració de la nova immigració a la realitat nacional de Catalunya. Tanmateix, no s’ha d’oblidar, en aquest camp, a més d’una contínua pressió mediàtica contra l’estat propi, les accions per a la desactivació dels símbols nacionals, com és el cas de les seleccions esportives catalanes o del Barça; en aquest sentit, com assenyala encertadament Gimeno, “l’actual màxim mandatari, Sandro Rosell, ha aigualit qualsevol herència sobiranista a l’entitat des de que va accedir a la presidència” (i menys mal que en Pep Guardiola li fa un cert contrapès!).

A l’àmbit polític tractaran de no deixar avançar ni un mil·límetre en l’autogovern de Catalunya més enllà dels límits que marca la restrictiva sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, que va impulsar i en la que va tenir un paper fonamental el PP. És més, aprofitant la situació de crisi i la conseqüent necessitat de que les administracions públiques siguin més eficaces i eficients, els grans partits espanyols tindran (ja estan tenint) la temptació de recentralitzar i recuperar competències que ara estan en mans del Govern de Catalunya. Al mateix temps, l’Estat espanyol manté (i mantindrà) la seva pressió internacional sobre tot allò que pogués permetre avançar en l’estat propi; i podem recordar per exemple, en aquest sentit, el cas del català a la Unió Europea.

En tercer lloc, a l’àmbit econòmic, i sense permetre en cap cas l’establiment d’unes relacions bilaterals entre l’estat i Catalunya i encara menys l’arribada d’un model de finançament semblant al concert econòmic basc o al conveni econòmic navarrès, l’existència d’un dèficit fiscal català de quasi el 10% del PIB dona un important marge de maniobra als enemics de l’estat català propi, especialment si es supera l’actual situació de crisi econòmica (la qual, tanmateix, podria ser un factor que tant podria propiciar com impedir l’avenç cap a l’estat propi). Reduint en uns quants punts percentuals el dèficit fiscal català, “a través del que ... s’anomena el pacte fiscal. -segons Gimeno-... es podria desactivar l’argumentari independentista basat en les reivindicacions econòmiques” que cada vegada són més importants en relació a les qüestions històriques, culturals i identitàries. Això s’hauria de fer amb la complicitat entre l’Estat espanyol i les elits econòmiques, socials i polítiques de Madrid i de Catalunya. El que, com el mateix Gimeno recorda, el periodista Toni Soler ha anomenat en un article “La Santa Aliança” i que, segons aquest darrer, “suposa l’ofensiva espanyolista més ambiciosa i intel·ligent dels últims anys”.