La conclusió incontestable de la manifestació d'aquest 11 de Setembre és que el múscul independentista es manté intacte, i que els fets d'octubre de 2017 i el que va venir després no han provocat la remissió del sentiment republicà d'un sector majoritari de la població catalana. 

La Diada, però, presenta dues cares ben definides: una que mira a Madrid, i una que mira a Barcelona. Tots dos governs, el de l'Estat i el de la Generalitat, hauran de prendre nota dels missatges que es desprenen d'una nova demostració de força d'un moviment polític que no té parangó en l'Europa contemporània en dimensió, en constància i en fermesa.

La cara que mira a Madrid és una esmena a la totalitat a la resposta repressiva de l'Estat. Gairebé un any de persecució política, judicial, policial i mediàtica sense contemplacions no han servit per atemorir una ciutadania independentista que ha tornar a omplir els carrers amb el mateix clam: independència i llibertat. Una prova més que la solució és eminentment política i que "el problema catalán" només es resoldrà en una taula de negociació.

L'altra cara de la Diada mira fixament cap a la Plaça Sant Jaume i el Parc de la Ciutadella. L'independentisme ha volgut deixar clar als seus dirigents que l'objectiu continua sent el mateix: una República Catalana independent. Encara que no ha rebut explicacions satisfactòries dels fets d'octubre de 2017, manté una determinació ferma. Les proclames buides d'una negociació amb l'Estat que de moment no té contingut no serveixen com a succedani del que no es va arribar a materialitzar.

No hi ha presses ni reclams de terminis ni fulls de ruta taxats, però sí que cal un rumb, una direcció i una estratègia que de moment no es veuen ni a Madrid ni a Barcelona. La ciutadania republicana va demostrar coratge l'1 d'octubre, disciplina el 28 d'octubre i paciència d'aleshores ençà, però no es pot alimentar de proclames i promeses vagues quan l'objectiu segueix sent el mateix i la voluntat de fer-lo realitat és encara més ferm que fa un any.