El nou govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ens està acostumant, dimarts sí i dimarts també, a portar al consell de ministres tot de mesures en línia progressista i d'impacte efectiu en la societat. Primer va ser l'augment del salari mínim. Després, la derogació d'aquella barrabassada de Rajoy que et podien fer fora pel gran pecat de posar-te malalt. I encara dues decisions aparentment més abstruses, però llargament reclamades per les esquerres: la taxa Tobin a les transaccions financeres, i la taxa Google -tot i que rebaixada ja en el seu naixement-, pensada per a les grans multinacionals que tributen en països que fan dumping fiscal pel que guanyen en d'altres. 

Encara caldria sumar-hi l'ampliació del permís de paternitat que va entrar en vigor l'1 de gener, cabdal per disminuir la bretxa salarial entre homes i dones. I el projecte -encara en fase de globus sonda- de fotre mà a aquesta plaga per a les feines poc qualificades -i per a algunes de molt qualificades- que és l'abús en les subcontractacions i els falsos autònoms. Són mesures amb un impacte real. Que potser donen menys a parlar als mitjans i a les xarxes que d'altres en matèria de memòria històrica o de gènere, també transcendentals però que toquen més les guerres culturals que la cartera.

Tot plegat, molt coherent i molt d'aplaudir per a un govern que es vol dir progressista i d'esquerres. Però hi ha dues taques. Importants. I si no es lleven, aquesta esquerranositat quedarà seriosament sota sospita. La primera, que la tan publicitada "derogació" -amb el necessari epítet de "parcial"- de la reforma laboral del PP només serà cosmètica mentre no reverteixi l'autèntic pal de paller d'aquesta: la supressió dels salaris de tramitació.

La segona, el gran gripau que es va haver d'empassar Iglesias per entrar a l'executiu. Que no afecta les butxaques, però és igualment fonamental. La llei mordassa digital que va aprovar Sánchez en un rampell electoralista, quan es pensava que podria fer la competència a la dreta espanyolista en el seu terreny. Una mesura -presentada com a tallafocs a l'independentisme, per cert- que permet teòricament a l'executiu tancar mitjans quan li vingui de gust i sense gaire explicacions ni molests tràmits parlamentaris o judicials. És a dir, que, d'aplicar-se, convertiria automàticament en dictatorial un govern que té com a un dels seus grans projectes vitals tipificar com a delicte l'apologia de la dictadura. Cosa que no sembla gaire compatible, es miri per on es miri.