Hi ha dies en què és fàcil confondre el cansament amb la derrota. I aquesta Diada pot ser un d'aquests dies. Venim d'anys intensos, d'esperances immenses i de decepcions igualment grans. Hem vist com aquella sensació col·lectiva que semblava capaç de moure muntanyes es fragmentava en desconfiances, disputes i silencis. Hem vist dirigents barallant-se entre ells, organitzacions perdent força, manifestacions menys multitudinàries i una ciutadania que, després d'haver-ho donat gairebé tot, ha tornat sovint cap a casa amb la sensació que no havia servit de res.
És aleshores quan apareix la temptació més perillosa de totes: pensar que s'ha acabat. Que hem perdut. Que tot allò va ser un miratge. Però només cal aixecar una mica la mirada del present per entendre fins a quin punt aquesta conclusió és precipitada.
Aquest país fa més de tres-cents anys que practica l'art improbable de continuar existint. El 1714 no vam perdre un referèndum, unes eleccions ni una batalla parlamentària. Catalunya va perdre les seves institucions i les seves constitucions. La llengua catalana va ser expulsada dels àmbits oficials, de l'administració, de la justícia i de l'ensenyament. Més tard vindrien noves prohibicions, noves persecucions i, ja al segle XX, una dictadura que va intentar arraconar el català de la vida pública i reduir-lo a la intimitat de les cases.
I, tanmateix, som aquí. Parlant-lo. Escrivint-lo. Ensenyant-lo als fills. Discutint-hi, estimant-hi, cantant-hi, fent-hi negocis, revistes, llibres, sèries, ciència, teatre, mems i cançons. Som aquí. Aquesta és potser la dada política més important de la nostra història. Perquè els estats poden dictar decrets. Poden prohibir institucions. Poden empresonar governs, censurar llibres, tancar escoles o perseguir llengües. Però hi ha una cosa extraordinàriament difícil d'extirpar: la voluntat d'una comunitat humana de continuar sent ella mateixa. Catalunya n'és una demostració persistent.
Per això convé mirar el moment actual amb una mica de perspectiva. Sí, l'independentisme està cansat. Sí, ha comès errors. Sí, hi ha hagut ingenuïtats, personalismes, promeses impossibles i batalles fratricides que costarà oblidar. Negar-ho seria infantil. Però una cosa és haver perdut una batalla i una altra de molt diferent és haver desaparegut.
Catalunya no ha desaparegut. El desig de decidir lliurement el nostre futur tampoc. Potser ja no s'expressa amb aquella eufòria que omplia quilòmetres de carreteres amb samarretes de colors. Potser avui és menys visible, menys sorollós, més desconfiat. Potser ha après, dolorosament, que no n'hi ha prou amb tenir raó, ni amb ser molts, ni amb voler-ho molt.
Però continua aquí. De vegades, els pobles també necessiten hiverns. La natura ho sap millor que nosaltres. Quan arriba el fred, un bosc pot semblar mort. Les branques queden nues. El terra s'enfosqueix. No hi ha flors ni fruits i costa imaginar que d'aquell paisatge en pugui tornar a sortir res.
Però sota terra passen coses. Les arrels continuen treballant. Les llavors esperen. I la primavera no demana permís a l'hivern. Potser nosaltres som aquí.
Potser aquest temps aparentment estèril és també un temps d'aprenentatge. Un moment per reconstruir confiances, revisar errors, reforçar la llengua, refer comunitat i recordar què volíem abans que la política quotidiana ens obligués a discutir sobre qui tenia més culpa de no haver-ho aconseguit.
La independència, si algun dia arriba, no serà el premi per haver resistit prou anys. Serà el resultat d'haver construït un país que no vulgui renunciar a si mateix. I aquesta construcció comença molt abans de qualsevol proclamació. Comença quan una família decideix transmetre el català als fills. Quan un nouvingut l'aprèn i el fa seu. Quan algú tria un llibre català, una obra de teatre, un diari, una cançó. Quan una entitat manté viva la cultura d'un poble. Quan una empresa decideix que els seus clients també mereixen ser atesos en català. Quan algú que podria canviar de llengua decideix, senzillament, no fer-ho. Cap d'aquests gestos no surt als llibres d'història. Però són aquests gestos els que fan possible que hi hagi història.
Aquesta Diada, doncs, no ens hauríem de preguntar només quants som al carrer. Ens hauríem de preguntar una cosa molt més important: si encara hi som. I la resposta és sí. Hi som. Després de 1714, hi érem. Després de dècades de prohibicions, hi érem. Després de quaranta anys de dictadura, hi érem. Quan semblava impossible recuperar les institucions, hi érem. I després de totes les frustracions d'aquests darrers anys, també hi som.
No perquè tinguem garantit cap desenllaç. La història no garanteix res. Ni la llibertat és inevitable ni les nacions sobreviuen per inèrcia. Sobreviuen perquè algú decideix, generació rere generació, que val la pena continuar. Aquesta és la nostra responsabilitat.
Potser avui no veiem el camí. Potser hi ha cendres allà on fa uns anys vèiem foc. Potser alguns han marxat, altres estan cansats i molts necessiten temps abans de tornar a creure. No passa res.
Sota les cendres també hi pot haver vida. Allò que avui sembla un final pot ser simplement una pausa entre dues etapes d'una història molt més llarga que nosaltres. Fa més de tres-cents anys que ens donen per acabats. Fa més de tres-cents anys que s'equivoquen.
Per això, aquesta Diada, davant del desànim, la resposta no necessita grans proclames. Només una certesa tranquil·la. Som aquí. Dempeus. I sota aquest paisatge que alguns voldrien definitivament erm, les llavors de la llibertat de demà continuen esperant la primavera.