Des que l’any 1988 vaig ser elegit diputat al Parlament de Catalunya, he entrat i sortit diverses vegades de la política activa. No l’he viscuda com una carrera contínua, sinó com una dedicació a la qual he tornat quan he cregut que podia ser útil. Acabada cada etapa, he tornat a la universitat i a la docència, que ha estat sempre la meua casa professional. La política m’ha obligat a decidir, a assumir conflictes i a conèixer de prop les institucions i les persones. La universitat m’ha permès prendre distància, pensar el que havia viscut i compartir-ne els aprenentatges.
Vaig arribar al Parlament en una etapa fundacional, marcada per l’hegemonia de Jordi Pujol, la consolidació de l’autogovern i la confiança que la negociació amb l’Estat permetria ampliar-lo gradualment. El pujolisme en va dir el “peix al cove”. Després vingueren els governs tripartits, l’Estatut de 2006 i la sentència del Tribunal Constitucional de 2010, que va empènyer una part del catalanisme cap al dret a decidir. Les mobilitzacions, el 9-N i l’1 d’octubre van desembocar en l’article 155, la presó, l’exili i la judicialització del conflicte. Catalunya va passar de l’hegemonia a la fragmentació, la polarització i la personalització. El retorn del PSC a la presidència, el 2024, ha obert una etapa que s’autorepresenta com a més centrada en la gestió, però el conflicte Catalunya-Espanya continua ben viu.
Durant aquests anys he vist, en el meu partit i en tots els altres, enlairar-se i ensorrar-se molts líders. Alguns van desaparèixer després d’una derrota electoral. D’altres van ser defenestrats pels mateixos que els havien impulsat. Uns es van desgastar en l’exercici del poder i uns altres van quedar superats pels errors, els escàndols o un canvi d’època. La política m’ha ensenyat que els lideratges que semblen més sòlids depenen d’equilibris fràgils, lleialtats provisionals i expectatives que poden canviar de pressa.
Un partit acostuma a substituir el líder quan coincideixen tres factors: la percepció que declina, l’existència d’una alternativa i la pèrdua de la seua capacitat per premiar o castigar. A Catalunya, cal afegir-hi una quarta variable: la possibilitat que el dirigent encarni una legitimitat superior a la del mateix partit —la nació, el moviment, l’exili, la presó, l’1 d’octubre o la resistència davant l’Estat. Això pot allargar extraordinàriament un lideratge i convertir-ne el relleu en una batalla per interpretar el passat.
En el regne animal, hi ha una imatge que recorda vivament la defenestració política i és la manera com les formigues retiren del formiguer els individus morts. Aquest comportament, anomenat necroforesi, s’activa mitjançant senyals químics. Com es va comprovar en un experiment, si s’impregna una formiga viva amb àcid oleic, associat a la descomposició, les seues companyes la tractaran com si fos morta i la transportaran fins al lloc dels residus, encara que espernegui, es resisteixi i doni mostres de vida.
En els partits passa una cosa semblant. Un líder no mor políticament quan perd tota capacitat real, sinó quan el seu entorn comença a percebre’l i a presentar-lo com un dirigent acabat. L’olor de l’àcid oleic pot provenir d’una derrota, una enquesta adversa, un escàndol, una filtració o la convicció que ja no és útil. A partir d’aquell moment, els silencis substitueixen les defenses; apareixen les absències, les crides a la renovació i els elogis en temps verbal de passat. Els mateixos que l’havien enlairat comencen a apartar-lo.
Els líders rarament cauen en públic abans d’haver caigut en privat. Mentre conserven el control de les candidatures, dels càrrecs o dels recursos, molts possibles competidors callen. La revolta només es fa visible quan perceben que el líder ja no els pot castigar o que continuar al seu costat és encara més perillós. Aleshores, el partit reorganitza ràpidament el relat, els càrrecs i les proximitats.
Édouard Balladur, polític francès de centredreta que va ser primer ministre de França, durant la segona cohabitació amb el president socialista François Mitterrand, és autor d’un llibret (Maquiavel en democràcia. Mecànica del poder) on reflexiona amb una franquesa infreqüent sobre la conquesta, l’exercici, la conservació i l’abandó del poder.
Balladur recorda que el poder provoca vertigen i que a qui l’exerceix li costa imaginar-ne el final. Per això, retirar-se a temps exigeix més lucidesa que conquerir-lo. Voler continuar present en tot és una feblesa i, de vegades, acaba sent ridícul. Però tampoc no és fàcil acceptar que els altres ja parlin de nosaltres com si pertanyéssim al passat.
En política, com entre les formigues, no sempre és la mort real allò que provoca l’expulsió. De vegades n’hi ha prou amb el senyal —veritable o fabricat— que convenç la comunitat que algú ja és un cadàver. I, un cop escampada l’olor, ja no serveix de res continuar espernegant.