Aquest dimecres un de cada quatre alumnes catalans s’ha quedat sense classe. Tres-cents mil alumnes i dos milions de persones han vist la seva vida alterada per una alerta meteorològica. Els habitants de cinc comarques, tota la diagonal que va del Vallès Occidental al Baix Penedès, s’han hagut d’espavilar per adaptar-se al tancament d’escoles i instituts, la reducció al mínim de l’activitat d’hospitals i jutjats i, encara més, la recomanació de teletreball a totes les empreses. 

Tot plegat perquè la tardor és aquí i s’esperen tempestes extraordinàries. Per això i perquè fa encara no dos anys de la tràgica riuada que va provocar més de dos-cents morts al País Valencià. El canvi climàtic és aquí i les tempestes de tardor poden ser a partir d’ara més violentes que abans. Pluges molt intenses, vent, calamarsa i un risc creixent de riuades i desbordaments. El risc hi és i sembla evident que en dies com aquests la possibilitat d’un accident de circulació, d’incidències al transport públic i afectacions de tota mena es dispara i va amunt. El risc d’una desgràcia puja i la prudència se’ns menja. 

Hi ha la por a una tragèdia i la cautela que vol vetllar per la ciutadania, però també l’instint d’autoprotecció que porta el govern a extremar les mesures per por que se’ls faci responsables de qualsevol fatalitat. Tant per tant, davant d’una predicció de tempestes que fa tres anys només s’hauria fet sentir a les notícies del temps, val més no mirar curt i anar a l’extrem. Missatge d’alerta a tots els mòbils, alarmisme als mitjans, tancament de serveis públics i un avís a les empreses perquè la responsabilitat del que pugui passar acabi caient sobre elles. Ningú vol ser un nou Carlos Mazón, som aquí.

Si la sobreprotecció i la prudència extrema són possibles i no estan en discussió és perquè el cost ocult d’aquestes mesures mai no s’acaba de veure i conèixer. Quin és l’impacte social i econòmic del tancament d’escoles, la suspensió de judicis o l’endarreriment d’operacions quirúrgiques i proves diagnòstiques? Com afecta les empreses que tres, quatre o cinc cops l’any hi hagi teletreball forçat i moltes persones no puguin anar a la feina perquè s’han de cuidar dels fills? Quina distorsió genera sobre la indústria que alguns proveïdors endarrereixin entregues i la logística pateixi alteracions?

El clima se’ns fa extrem i la prudència haurà d’anar a més, però caldrà fer alguna cosa més. Aprendre a conviure amb el risc i ajustar les alertes i les mesures de seguretat buscant l’equilibri entre el seu impacte i el risc real del qual ens volem protegir. Preparar el país pel clima que té i tindrà en lloc de matar mosques a canonades cada dos per tres. Ajustar i afinar les alertes i les mesures de seguretat. Les escoles i indústries a tocar d’un riu o una riera perillosa no haurien de tenir la mateixa consideració que el conjunt d’una comarca, sembla evident.

Això i més, fer-se responsables de les pròpies decisions i entendre que la política demana assumir riscos. També la possibilitat que la mala sort d’un accident o una mort puntual pugui posar fi a la carrera política d’algú. Que el país funcioni amb normalitat és més important que la permanència al càrrec d’un director general o un conseller. Una societat madura no hauria de buscar culpables de les desgràcies amb tanta facilitat, però hauria d’exigir sempre un mínim equilibri entre el risc i la prudència, conscient dels costos visibles i ocults de l’un i de l’altra. 

Escric aquest article a primera hora del matí sabent que un sostre caigut o un autobús accidentat que provoquin una desgràcia poden convertir aquesta opinió en l’ase dels cops. Jo me’n faig responsable, qui ens governa hauria de fer el mateix.