Recentment, hem escoltat com alguns dels màxims mandataris mundials d’una determinada ideologia han posat en qüestió l’Organització de les Nacions Unides, l'ONU. Més enllà d’entrar en consideracions dels motius pels quals s’ha arribat a aquesta deriva, barreja d’un context geopolític molt complex i la conjunció d’una creixent onada populista arreu del món, el fet és que tocar l’ONU és posar en escac tot el sistema d’equilibris mundials, ja de per si, delicats. Poca broma.
Aquest mes d’octubre farà 80 anys de la signatura del Pacte de San Francisco, la llavor d’una aliança entre països que sortien de la II Guerra Mundial. Un pacte basat en la pau, la cooperació i el respecte dels drets humans. El pas dels anys poden haver incorporat molts de “peròs”, “malgrats” i crítiques, però aquella llavor és necessària.
En tot cas, quan des de Catalunya sentim parlar de l’ONU, ens ve el cap la figura de Pau Casals. Un català universal que, com és sabut, va excel·lir en el camp de la música, però que, pel context històric i polític que va viure, es va significar clarament en favor de la democràcia i la pau. L’any que ve es commemoraran els 150 anys del seu naixement i en sentirem a parlar encara més.
Casals va estar a un pas de ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya a l’exili en més d’una ocasió. El seu prestigi internacional i compromís amb els valors democràtics feia que molts polítics també a l’exili veiessin en ell una figura que podia contribuir a la internacionalització, denúncia i representativitat del govern català. Són d’aquells episodis que, clarament, ens evoquen a caure en la temptació de la política ficció i en el “què hauria passat si...”.
Llegint la magnífica biografia que Joan Esculies va fer del president Tarradellas, s’expliquen clarament aquells episodis i com el perfil poc polític -en aquest cas, en el sentit negatiu del terme- de Casals, va fer que la història anés pels camins que tots coneixem.
Va ser el 1954 quan el president Irla va renunciar al càrrec de president a l’exili que un grup rellevant de diputats a l’exili (inclòs Tarradellas) varen demanar al violoncel·lista que assumís la presidència de la Generalitat. Ell va refusar l’oferiment i va ser Tarradellas qui, finalment, va assumir el càrrec.
Cinc anys més tard, el 1959, es va plantejar la possibilitat que Casals agafés el relleu de Tarradellas. Hi va haver moviments seriosos per tal que aquesta decisió reeixís, però, de nou, el mestre va declinar. El seu paper unificador del catalanisme, d’incidència internacional i prestigi cultural, el feien una figura cabdal en el sosteniment de l’ànim dels catalans a l’exili sobre qui planava una moral corcada per la distància i la derrota.
Però al marge de les peripècies polítiques que, ben segur, hagués tingut unes repercussions diferents de les que va tenir, resten clavades a l’orgull dels catalans aquelles paraules de Casals en el seu discurs pronunciat un mes d’octubre de 1971, a la seu de les Nacions Unides.
Aquell "I am a catalan" és el nostre particular "I have a dream" de Luter King o "Ich bin ein Berliner" de John F. Kennedy. Un discurs d’exaltació de la pau i d’afirmació de Catalunya com a nació, pronunciat en un context polític complex, encara sota la dictadura franquista. Un discurs que ara alguns, potser, el titllarien de bonista (en contraposició als discursos "malistes", com afirmava fa uns dies el director adjunt d’aquest mitjà Ferran Casas).
Cal tornar a Pau Casals. Potser és frustrant haver de tornar a treure la pols a discursos pronunciats fa tant de temps i reivindicar personatges que van créixer en contextos de conflictes bèl·lics i polítics durs que ens semblaven tan llunyans. Potser -només potser- convé recuperar algunes d’aquelles idees i actituds. Per si un cas.