Algú va identificar fa un temps la figura de l’independentista hiperventilat, aquell ciutadà nacionalment apassionat que, cada cop que parla, aconsegueix que un indecís opti per fer-se unionista a l’acte i sortir corrents. Una part de l’esquerra ha dedicat els desqualificatius més severs a aquest independentista hiperventilat: histèric, intolerant, excloent, essencialista… Sovint amb raó: hi ha vehemències i argumentacions que són contraproduents per a la causa a la qual en teoria obeeixen. “Jo potser m’hi apuntaria, a la independència, però amb aquesta tropa…” Ho hem sentit a dir, oi?

Però és hora de constatar que l’independentisme hiperventilat va de baixada i entra en escena, que sonin les trompetes, l’esquerra hiperventilada, que es caracteritza per la voluntat de sotmetre el ciutadà mitjà a un estat acusatori permanent en què qualsevol dels seus actes o pensaments pot ser titllat de sexista, racista, classista, elitista o directament feixista. El món n’és ple a vessar, de feixistes i de gent ideològicament malèfica, per a l’esquerrà hiperventilat, sort en tenim que hi és ell per assenyalar-los amb el dit i forçar-los a rectificar. O potser hauria de dir “ella”, tret, esclar, que l’ús del genèric femení quedi suspès quan hi ha connotacions negatives pel mig, simpàtic fenomen que s’estila molt, com ens ha explicat la lingüista Carme Junyent. Per comparació, l’independentista hiperventilat, pobrissó, és un gran moderat: ell almenys no ha gosat mai contradir les normes gramaticals.

Crida l’atenció, però, que, mentre l’independentisme hiperventilat ha estat sovint sancionat des del propi independentisme, per immadur i estèril, l’esquerranisme hiperventilat campa sense provocar gaires reaccions crítiques ni a les seves files, on imaginem que no tothom ho és, d’hiperventilat, ni en el progressisme més tradicional, que s’arronsa d’espatlles, derrotat o espantat. Ah, pobra socialdemocràcia, menystinguda per la dreta, ridiculitzada des del flanc esquerre i acomplexada pel terrible crim d’haver sabut construir a Europa occidental la societat més cohesionada i pròspera de la història. Si ara Olof Palme aixequés el cap més d’un el voldria linxar per liberal perillós. Algú els hauria de dir a aquests nois, i noies, que no veure feixistes i abusos patriarcals per tot arreu no et converteix necessàriament en soci del Ku Klux Klan.

Però, com passava amb l’independentista hiperventilat, l’esquerrà hiperventilat s’alimenta de la seva propaganda, s’escolta molt quan parla, no contrasta idees amb ningú que pensi diferent i, per tant, és poc útil per estendre la seva causa. El seu problema pot ser, doncs, ell mateix. No descartem la possibilitat que, com li passava al seu cosí germà, tan lluny i tan a prop, se senti més atret per ser el més pur de la classe que per guanyar. Perquè, al capdavall, pot ser que a l’hora de la veritat, l’indecís, el ciutadà més moderat, amb qui podria arribar a establir alguns ponts i a qui necessitarà per fer una majoria, després d’escoltar-lo es digui a sí mateix: “Si jo ja m’apunto a l’esquerra, però amb aquesta tropa…”.