Fa unes setmanes va fer-se públic el manifest "Per una radicalització de la democràcia: més enllà del 25N". Entre els primers firmats hi trobem un ventall molt ampli de persones en l'àmbit de l'esquerra, tant de partits polítics com de moviments socials: l'urbanista Jordi Borja, l'historiador Jaume Botey, l'activista contra els desnonaments Ada Colau, l'historiador Josep Fontana, l'advocat August Gil Matamala o el politòleg Jordi Muñoz, entre molts d'altres. El text constata que “les mobilitzacions recents han fet palesa la injustícia de la gestió neoliberal de la crisi i han servit, alhora, per constatar l’existència d’un clam majoritari a favor d’un referèndum d’autodeterminació”. El manifest apunta que “la defensa de les pròpies sigles no pot ser un obstacle per impulsar un espai més ampli i plural”, i que “més enllà del 25N, cal teixir noves respostes” en base “a un principi: la democràcia real, plena o sobirana”.

El manifest en qüestió és important perquè uneix en un mateix pla la qüestió social i la nacional, i ho fa en un moment en què sembla que el debat polític gravita exclusivament entorn del sobiranisme. Així, segons aquest anàlisi, l'esclat d'indignació a les places del 15M i l'impuls independentista del passat Onze de Setembre no han de ser llegits de forma excloent, sinó com les dues cares d'una mateixa moneda. Podríem concloure, doncs, que la marea independentista no és una simple cortina de fum orquestrada pel Govern amb l’objectiu de tapar les retallades –com argumenta determinada esquerra- sinó que respon a un moviment de fons de la societat catalana. CiU, en tot cas, hauria estat prou hàbil per moure's en la direcció correcta, el temps dirà si de forma definitiva o només conjunturalment. Al mateix temps, podem concloure també que el discurs segons el qual la independència és la solució de tot i que amb estat propi no hi hauria retallades –com argumenten alguns sobiranistes- és fal·laç: l’exercici del dret a l’autodeterminació, en tot cas, seria un pas més en l’aprofundiment de la  democràcia, però la creació d’un nou estat no suposarà cap millora substancial en la qualitat de vida de les classes populars si no va acompanyada d’una profunda reforma social.

L’altre gran valor del manifest "Per una radicalització de la democràcia" és que aborda una qüestió històricament tabú: seria possible que les diferents forces polítiques i socials de l'esquerra, en base a un procés de debat des de la base, articulessin una proposta que pogués disputar l'hegemonia social i política a CiU? El moment, a priori, és més que propici: la socialdemocràcia clàssica, representada per un PSC-PSOE cada dia més aprop d'esdevenir un PSC-PASOK, s'enfonsa en la misèria després d'anys de gestionar sense transformar, incapaç de llegir els nous ritmes autodeterministes del país. Per primera vegada, els partits d'esquerres ubicats més enllà de l'esfera del PSC estan en disposició de disputar-li l'hegemonia. En la composició del proper Parlament de Catalunya hi haurà com a mínim dues forces polítiques –ERC i ICV-EUiA- ubicades amb major o menor intensitat en aquest àmbit. Amb les seves diferències de ritmes i matisos, ambdues comparteixen l’anhel per l’exercici del dret a decidir i l’aposta per un model social de progrès. Hi ha també la possibilitat aparegui al Parlament una tercera veu nítidament d’esquerres i independentista: la CUP. Tres espais que formen un triangle d'arestes sovint divergents i de difícil encaix, però amb un potencial inqüestionable.

L’aritmètica electoral, però, no és l’única variable d’aquest procés. Hi jugaran un paper cabdal el tremp del carrer i la força dels moviments socials. I, a l'hora, serà més necessària que mai la creació d'un marc ideològic per a l'esquerra catalana, que generi discurs propi i vagi més enllà de l'argumentari d’un “sobiranisme transversal” pretesament aideològic que, a la pràctica, ha relegat de l’agenda pública la qüestió social. S’apropen anys convulsos. Tenim la certesa que els atacs contra l’estat del benestar i les classes populars seran més durs i més profunds. Existeixen dubtes raonables sobre si el president Mas avançarà com ha dit cap a la construcció nou nou estat o, per contra, es farà enrere o es quedarà a mig camí. Passi el que passi, les forces d’esquerra no poden renunciar a jugar la partida amb una veu pròpia i no supeditada. Trobar espais de confluència és imprescindible si volen deixar de ser crossa d’uns o altres i esdevenir alternativa de govern. Una àmplia majoria d’aquest país està a favor del referèndum i contra els abusos d’aquesta estafa anomenada crisi. Està, al cap i a la fi, a favor de la democràcia. Omplir de contingut aquest mot és el gran repte més enllà del 25N.