L'exili que encara dura

07 de juliol de 2011
Era a primera hora de la tarda i em trobava a la Biblioteca de Catalunya, consultant unes revistes de l’exili. Fora, al carrer, feia una xafogor insuportable, però, feliçment, l’aire condicionat interior hi creava un ambient de treball molt agradable, com un oasi. Mentre era davant el taulell on es demana el material se m’acosta un senyor d’una norantena d’anys i demana per parlar amb mi. M’ha vist per casualitat i vol aprofitar el moment perquè, ras i curt, conegui les memòries que acaba de publicar.

De cognoms catalaníssims, va acompanyat per la filla, que només parla espanyol. Entén tot el que diem en català i va assentint amb el cap les afirmacions del pare, en relació al qual manté una actitud gairebé de veneració. I continua obrint els ulls, amb sorpresa, com si fos el primer cop que sent les històries de sempre, però davant les quals manifesta el mateix interès que si les sentís per primera vegada. Argelers, Sant Cebrià, Camp d’Agda i tot l’enfilall de camps de concentració on malvivien els vençuts. Maquis a França, accions de sabotatge contra els nazis, activitat armada i, al final, després de l’alliberament, el viatge sense data de retorn cap a Amèrica.

El testimoni d’un personatge desconegut per a mi, em torna a fer pensar sobre la tragèdia de l’exili. En el cas dels combatents al front, eren tots gent jove que veien, sobtadament, interromput a la força el seu projecte de vida en el seu país. Penalitats, separacions familiars, represàlies a l’interior contra els parents que no se’n van anar, allunyament de Catalunya sense saber si mai més la tornarien a veure... Un tall violent del qual molts ja mai no van recuperar-se, per acabar vivint instal·lats en l’enyor permanent i amb l’ànima esquinçada.  Si es casaven amb gent del país que els acollia, a més, les possibilitats que perdessin la llengua eren elevadíssimes.

Per als més joves, la vida començava, com aquell qui diu. Amb el pas dels anys, n’hi ha que l’han considerada perduda, per més que l’haguessin reconduïda enmig de nous paisatges, nova gent, nous afectes, noves cultures i noves llengües. Per als més grans, l’exili va ser un avançament de la mort física, va ser una lenta agonia sense esperança de retorn. Algun cop he pensat que no podria suportar un exili, però, llavors, m’adono que no hi ha ningú que estigui preparat per a això, ningú a qui aquest tall violent pugui complaure.

L’oblit de la llengua deu ser un dels elements més dolorosos, sobretot quan aquesta no continua en els descendents. És el cas d’un besnét del president Irla, amb qui em recordo parlant en francès, a Tunis, perquè la primera llengua seva, l’àrab, no la conec. O un nét de Rovira i Virgili, que parlava francès i japonès i tenia algunes nocions d’espanyol. O néts i besnéts de Macià i de Companys, amb l’espanyol coma primera llengua, o els de Tarradellas, amb el francès fent aquesta funció. Clar que hi ha casos on la llengua continua contra totes les maltempsades, com en el cas de la família d’en Tísner, a Mèxic, o el més singular de tots, el de Josep Maria Murià, nascut ja a l’exili asteca, que parla català amb els fills, els quals escriuren també la llengua.

Dintre la placidesa acollidora de la Biblioteca, vaig veure el meu exiliat, tranquil, pacífic, però amb un punt de tristesa que li brillava als ulls. Algú li havia robat la joventut i l’adultesa i només tenia les seves memòries com a testimoni de la seva revolta personal contra el franquisme i les seves conseqüències. S’hi agafava com el nàufrag al bocí de fusta que espera que, no sap quan, el salvarà. Sempre m’ha commogut parlar amb exiliats i conec històries apassionants, valentes, tristes, trasbalsadores... Potser, un dia, s’alçarà un monument a la memòria de l’exili català, amb cara i ulls i tota la dignitat possible, com a reconeixement a aquells homes i dones que van defensar aquest país i la seva llibertat, primer amb les armes, després amb l’exili. Mentre aquest no arribi, l’exili perdurarà.