El xofer de Déu, el secretari de la natura, l'emperador trajà de la filosofia catalana... Aquestes són unes de tantes descripcions que grans prohoms de la intel·lectualitat i la cultura catalanes han dedicat al polifacètic Francesc Pujols i Morgades, aquest homenot nat el 1882 a la Plaça Reial barcelonina –el centre del món segons ell- ben aprop del bullici de la Rambla i del seu estimat Liceu. Què fa que aquest personatge sigui tan misteriós i llunyà, però a l'abast i feixuc alhora; que fa que cada vegada més gent se'l miri de reüll, però que no s'atreveixi a descobrir-lo del tot?



Pujols era un paio atípic que encabritava i posava nerviós a molta gent –encara ara-, la seva ironia sense límits i el seu “rient rient vaig dient les veritats”, tenia una simple justificació de pura supervivència en uns anys on la ignorància feia estralls i la vida tenia un preu massa baix, talment com la del seu amic Ferrer i Guàrdia. La cultureta oficial i d'ordre que sempre ha regnat els destins mentals de les catalanes i els catalans és difícil que pugui interioritzar i domesticar un personatge tan descomunal, polièdric i heterodox que jugava a ser molts Pujols alhora. Aquesta és segurament la raó per la qual la figura majestuosa del savi de la Torre de les Hores hagi estat destinada a l'ostracisme més absolut fins als nostres dies.



Filòsof no academicista, crític d'art, tertulià sublim i sorneguer insuperable, autor de les millors anècdotes que hom hagi pogut parir, va estampar la seva petja i va il·luminar durant dues dècades –la dels 20 i 30 del segle passat- tota la intel·lectualitat barcelonina del moment. Ell, rendista per carambola, va poder dedicar la seva vida a cercar la veritat i oferir el seu pensament per a fer un món millor, que això automàticament volia dir fer una Catalunya pionera, i més pròspera també.



Guanyant la flor natural concedida per Joan Maragall als Jocs Florals del 1904 ja se li veien virtuts, però no va ser fins que s'introduí en el camp filosòfic que esclatà tot el seu potencial intel·lectual en enganxar-se al fil roig de la filosofia catalana encetada pels dos Ramons, en Llull i en Sibiuda, i lligar espiritualitat i ciència intentant separar la moral de la religió amb l'objectiu d'alliberar el temor que els mortals mantenen amb Déu. 



La Religió Científica Catalana que ell va llençar a l'aire com qui fa volar un estel lluminós, amb el seu ritual propi: l'Hiparxiologi, no és res més que el pensament empíric –basat en la realitat i la simple observació de les coses- que els catalans aportem al món per fer-lo més humanista i còmode. Com deia ell, Catalunya està destinada a ensorrar la religió catòlica –i totes les altres monoteistes-, per això, quan s'acabi la Sagrada Família d'en Gaudí es convertirà en el nou temple de la humanitat que haurà superat la religió catòlica.



Els catalans li devem una manera de veure, viure i estimar la nostra terra com pocs l'han donat. Les provocadores teories i profecies sobre la centralitat i el temperament just que posseeix Catalunya respecte al món, fan que puguis xalar i divertir-te amb les seves explicacions i formes esquemàtiques, i sorprendre't i quedar seduït per la profunditat de les seves reflexions. I és ja ho va dir tot un Josep Maria de Segarra: “Francesc Pujols fou el primer que dintre meu va fer ressonar aquella agudíssima trompeta de plata que canta les veritats”.



Tot això ve a compte perquè un servidor ha tingut l'honor de produir i col·laborar en el que és la primera obra musical dedicada a la figura de Francesc Pujols. Es tracta d'una bella composició amb pinzellades wagnerianes i ritmes jamaicans del lleidatà David Esterri gravat amb la Cobla Sant Jordi i el Conjunt Badabadoc -entre d'altres-. Aquí en teniu la informació, per si és del vostre interès.