Durant una hora, que a mi em va semblar eterna, vam tenir un partit xenòfob al Parlament de Catalunya. En l’escrutini electoral de diumenge passat, la plataforma de Josep Anglada aconseguia 3 diputats fins ben avançat el recompte. Al final en va quedar exclòs, tot i haver aplegat uns 75.000 vots, els quals comptats un a un són molts vots. Durant una hora, vam tenir el nostre Le Pen a un territori que crèiem vedat a la intolerància, el de l’hemicicle de la Ciutadella, espai que un militar feixista havia fet tancar el 1939.

D’altra banda, un partit criptoxenòfob, després d’una campanya de videojocs edificants, on Alícia TerminatorCamacho liquidava separatistes i immigrants, va obtenir els millors resultats de la seva història, traduïts en 18 escons. I durant l’hora negra de l’escrutini, n’obtenia més de 20. Podem al·legar que el programa del PPC no té res de racista, però això també ho reivindiquen els de Plataforma per Catalunya. Podem dir que hi ha certs líders disposats a jugar aquesta carta, com ara Garcia Albiol, però que d’altres no ho permetran, inclosa la direcció espanyola del partit. Bé, el cas és que els símptomes hi són.

¿Estem davant la irrupció d’un nou racisme polític, que combat la diferència, que atribueix estigmes a les minories, que persegueix comunitats per les creences o pel color de la pell? Sí, això ja ha entrat en el món de la política catalana. ¿Pot ser que accedeixi al poder? No; com a mínim de forma immediata, a Catalunya això no sembla imaginable. Però l’hora negra de l’escrutini de diumenge ens va demostrar que s’ha acabat l’era de la innocència. La immigració és un tema estrella de les campanyes electorals, serà un tema desagradable, i donarà els seus rèdits a qui ho exploti amb malícia.

Per a molts, arribar a aquest punt ha estat una sorpresa, un despertar amargant d’un somni beat. Com hem arribat fins aquí? Doncs bàsicament, diria que per la voluntat de somniar desperts, fins i tot a força d’ocultar realitats. Que la vinguda en pocs anys d’un 17% de ciutadans estrangers portaria algun problema, era una evidència que saltava a la vista. Però ho hem amagat, hem amagat les respostes lletges al problema, hem amagat la nacionalitat dels protagonistes de la crònica de successos, les paraules i adjectius políticament incorrectes, i també l’existència d’una xenofòbia que creixia davant dels nostres ulls embenats. Hem anat negant la realitat a força de paraules boniques: la immigració era un repte, una oportunitat, una aportació, una font de diversitat. Aquest devessall de bondats era el benefici pronunciable, però de la factura impronunciable no n’hem volgut parlar.

El primer preu a pagar ha estat el sorgiment d’un sorollós feixisme New Age. Cap enquesta havia donat ni un sol diputat a Plataforma per Catalunya i poc n’hi va faltar per tenir-ne tres; cap enquesta havia augurat una pujada tan espectacular del PP, i durant una hora va ser espectacularíssima. Com s’explica una ceguesa tan acusada? Doncs simplement perquè no ho volíem saber. Ni els enquestadors ni els enquestats, en volien sentir parlar. Volíem ser joves, purs, volíem ser Peter Pan i preteníem viure al món de fa vint anys, en què no hi havia racisme perquè, ras i curt, a casa nostra no hi havia races.

En una hora fosca vam madurar més que en vint anys. La mateixa nit de les eleccions, ja hi havia qui parlava de responsabilitats; de com un partit que al govern havia afavorit la immigració de milions de persones per fer pisos, ara alçava la bandera de l’odi. És a dir, es parlava de responsabilitats i d’irresponsabilitats.  N’haurem de parlar més, i parlar de solucions. Haurem de fer enquestes de debò. Haurem de dir paraules que s’entenguin i que siguin certes. Haurem d’escoltar els nouvinguts sense paternalismes positius o negatius. Si cal, ens haurem de discutir i negociar sortides. S’ha acabat la festa de la diversitat, comença el mercat de la realitat.