L’altre dia vaig xocar contra un senyor que anava en patinet. Jo sortia amb la moto d’un semàfor, i just en el moment d’accelerar, em va aparèixer del no-res una ombra per la dreta que no vaig poder esquivar i vam acabar tots dos, primer a terra, i després a l’hospital.      
 
Què coi hi feia un patinet que pot anar a fins a 50 quilòmetres per hora, circulant de manera perpendicular per tot l’ample de l’Avinguda Madrid de Barcelona? L’individu pretenia passar de vorera a vorera travessant sis carrils! A què es deu aquest acte suïcida? Que potser es pensava que no li podia passar res? O és que directament no se sentia subjecte a les normes de trànsit?

Sembla que ara per ara s’autoconsideren vianants o vehicles en funció del que més els convé, i com que estan a cavall de les dues coses, gaudeixen d’impunitat. Des de l’estiu, a Barcelona, bicicletes, patinets, segways i variants no poden circular per la vorera, sinó que estan obligats a fer servir els carrils bici. Doncs bé, heu vist algun agent de la Guàrdia Urbana multant-ne? En canvi, els motoristes ens fem un tip de pagar sancions per aparcar a les voreres (i ja em direu on les deixem si l’Ajuntament no crea nous aparcaments).

La solució no passa per prohibir els patinets, monopatins i rodes elèctriques. No contaminen el medi ambient, han superat el desnivell de Barcelona, estalvien tota mena d’esforç físic, tenen un preu assequible que va dels 400 als 800 euros, i els pots plegar i pujar-los a la feina. Però si han deixat de ser una joguina de nens i s’han convertit en el nou mitjà de transport urbà dels adults, també haurien d’assumir noves responsabilitats.

Ja no dic que se’ls obligui a portar casc, guants i altres proteccions per la seva seguretat, sinó que tinguin matrícula i una assegurança per la seguretat de la resta. És a dir, per si, quan es despisten i van a tota castanya per la vorera atropellen a un vianant, o per si es posen a 50 per la carretera i fan mal a un altre conductor.

Fins i tot jo, que encara guardo rancor als patinets cada cop que em veig els blaus al turmell, al genoll i al colze, estic convençuda que són el futur, i que d’aquí a uns anys m’empassaré l’orgull i me n’acabaré comprant un. Es convertiran en els reis de les ciutats. És qüestió d’anys que els pàrquings d’endolls substitueixin els sortidors de les benzineres, i que fins i tot es comenci a mirar amb menyspreu els conductors de vehicles que treguin fum negre pel tub d’escapament.  

Però ara que tot just comença la revolució elèctrica, és el moment de pensar en una política global de circulació a la ciutat, de fixar les normes per a aquests vehicles que ja no tenen res de futurible, que han vingut per quedar-se i imposar-se. Els visionaris que ja els fan servir haurien de donar exemple a la resta que encara ens ho mirem amb recel, i que haurem de començar a practicar l’equilibri. Jo espero no caure, ja seria l’hòstia amb patinet.