Ocorre des que Esquerra va passar-li el primer mig pam al totpoderós pujolisme, quan totes les tribus de l’independentisme juntes encara no alçaven un gat del rabo, en feliç expressió de Joan Fuster. El cas és que sempre que s’apropen eleccions de qualsevol pelatge o festes de guardar, una munió de franctiradors, sorruts frares amb trona pròpia, espavilats, moixiganguers, profetes de pa sucat amb oli i d’altres humanoides, proven de tirar-li al coll als republicans. Ja s’entén que no em refereixo als qui estan obligats a competir per la cadira o als que per ofici -i amb honestedat- s’hi veuen abocats a dir la seva evitant de perdre els papers. Parlo dels que entren en la brega per gust malaltís, vocació o per incontinència.

Mentre, els intoxicadors de l’altra banda, aprofiten l’avinentesa per a amanyagar el llom a l’ase en comptes de colpejar-lo la qual cosa produeix un efecte opiaci bestial entre els curts de vista. Vull dir que per a molts és evident que si Jordi Cañas parla bé d’Esquerra és perquè tot i que Esquerra assegura ser un partit independentista, en realitat, és el més constitucionalista de tots els de les Espanyes, un niu de traïdors, vaja. 

Ben mirat, tot molt elemental, molt senzill, com els centenars de milers de brillants plans que es reparteixen per les cantonades de tota Catalunya i que representa que han de servir al país per a sortir de l’atzucac en què es troba. Perquè estem en un atzucac i que no ho vegi és perquè té un problema molt greu de percepció.

Fins despús-ahir, el motiu principal de tanta irritació no era cap altre que el de la disputa del nacionalisme per l’hegemonia política. Cal saber -sobretot els que a penes s’han afaitat mitja dotzena llarga de vegades- que fins fa quatre dies el catalanisme conservador ho manava tot fins al punt que, en algun moment, havia arribat a exercir una mena de tutela sobre Esquerra. Això passava quan els militants d’aquesta formació cabien en un pis petit de l’Eixample i encara els sobrava lloc per a col·locar la memòria. Val a dir, que encara hi ha els que pateixen una certa síndrome d’Estocolm i, per contra, i a la banda d’enfront, els que encara es creuen amb l’obligació de manar a dormir als republicans quan es fa tard o quan a casa es parla de coses de grans. 

No cal dir que la tensa disputa per aquesta hegemonia està més encesa que mai, i és normal. Ara, però, als que en participaven i miraven de reüll Esquerra, cal afegir també els que estan convençuts que el partit de Macià i Companys és el culpable de que Catalunya encara no sigui un Estat independent. Una acusació fal·laç, del tot injusta, dolorosa. 

Aquests acusadors cavalquen sobre l’enfurismat tigre de les xarxes socials i són extremadament abrandats. Les xarxes han multiplicat per milions els membres de la confraria dels botafoguerades.

Els d’aquesta mena, deia, no li van perdonar a Marta Rovira que verbalitzés la possibilitat d’una carnisseria si es consumava la proclamació de la independència. Sense morts no hi ha res a fer, etziben alguns sense més arguments, amb un punt de fredor. Per cert, que el general franquista Manuel Fernández-Monzón ha dit que els independentistes són uns covards perquè no volen utilitzar la violència. 

Els mateixos rondinaires van acceptar també de mala gana l’exili de Rovira. Tots tenen dret a exiliar-se, però, per aquests tipus, seguint el raonament orwellià, uns tenen més dret que d’altres. Altrament, així que Rovira ha tret el nas a Twitter, l’han apedregat com a un gos ple de puces.

El diputat Joan Tardà és un altre dels damnificats. No li’n passen una. Se l’acusa de ser el més gran dels traïdors i se li retreu que darrerament plantegi la realitat en termes d’una extrema cruesa que és, per cert, el que solen fer els dirigents honestos. 

Tot plegat, per les xarxes circulen tota mena de rumors, d’històries estúpides. Una de les que més èxit ha tingut és la d’una suposada conspiració entre Artur Mas, Oriol Junqueras i Soraya Sáenz de Santamaría per a aturar la declaració d’independència. Un Junqueras, que hauria estat en contacte permanent amb un misteriós i perillós espia del CNI... poseu-li gorra, ulleres de sol i barba klingon. Poca broma. A canvi, ves per on, si tot sortia bé, Junqueras hauria estat el president dels espanyols... literal. Com?. Doncs, suposo que després de ser ungit per Felip VI com si fos un virrei atès que de la manera que està explicada aquesta part de la història, no hi ha la possibilitat del joc democràtic, i, per tant, ni tan sols l’existència d’unes eleccions manipulades. 

La història podria haver-se relatat en uns altres termes. Per exemple, amb Puigdemont fent el paper d’espia turc i Toni Comín treballant per als serveis secrets russos. O encara, amb Sáenz de Santamaría conspirant amb Donald Trump per a aconseguir la independència de Catalunya. Una vegada consumada, la dirigent espanyola hauria desvetllat el seus orígens vallesans i hauria presidit una missa en Montserrat.

Cap d’aquests relats, però, se l’hauria cregut ningú. Però que Junqueras conspirava amb el CNI i amb la Cruella Deville de la dreta espanyola per a ser president dels espanyols, aquest relat sí. Sembla molt creïble, extremadament creïble... Tant se val. No paga la pena donar-li voltes. Al capdavall, la gent només es creu allò que més li convé a la seva butxaca o a la seva tranquil·litat espiritual, digueu-li mental si ho preferiu. Tenint en compte la credulitat del personal, no m’estranyaria que els diaris espanyols expliquin qualsevol dia que Roger Torrent treballa per a Ciutadans i els esbarts twitaires de Catalunya li demanin la dimissió. 

L’única història certa és que a Artur Mas l’han arruïnat i ja veurem com queda. Que Junqueras fa molt de temps que està a la presó en espera d’un judici que tots sabem que serà una farsa. La realitat és que tenim tot un govern entre reixes o exiliat i uns quants milers de catalans perseguits. Que ens esperen anys molt difícils en què probablement recruarà la violència de l’Estat que aprofitarà totes les oportunitats per a sembrar la discòrdia i aprofundir en les contradiccions del bloc independentista, per a generar una inestabilitat que silenciaran i reconduiran quan es doni en el unionisme. 

Els que inventen aquestes històries d’espies i traïdors ho fan des de casa, còmodament asseguts davant de l’ordinador, de vegades, en nom d’una unitat política amb ribets de dogma sagrat mentre demanen a crits que algú obri les presons o que ocupi un aeroport qualsevol, que corri el risc per tots i, sobretot, per ells. 

És un joc perillós, el de narrador de conspiracions, vull dir. Anul·la la raó, escampa el desànim i la desconfiança, atia la por, impossibilita la reflexió serena tan important alhora de prendre decisions i contribueix al desordre, sembra la divisió. És el que menys necessita l’independentisme que hauria d’encetar un camí d’entesa amb serenitat, sense buscar el sotmetiment de ningú, sense renunciar a res, fixant objectius plausibles, objectivant la realitat. Altrament, de linxar Esquerra el país no en traurà res, si de cas algun oportunista dels que freqüenten les cuines del poder i, sobretot, els taurons de costum. Que ningú no s’equivoqui d’enemic.