Salvador de Madariaga va tenir la facultat de només en quatre frases donar la clau per entendre bona part de la política espanyola dels darrers segles. Les seves conclusions són: “El caciquismo és una forma tan natural de la vida pública en España, tan en armonía con su caràcter nacional, que su extirpación, podría venir a ser mayor pérdida que ganancia” . O una altra: “El caciquismo, será probablemente siempre la base de la vida política española”. No cal donar-hi més voltes. S’hi troben bé rebregant-se en el seu particular fangar i no tenen cap intenció de rectificar.

La derivada més palpable del cacic és la corrupció. És depravat per naturalesa i només mira de treure profit de les seves influències. Escampa la seva perversió i els seus tentacles arriben a tots els topalls. Des dels casos Juan Guerra o Naseiro fins als més recents Gurtel o els dels ERO d’Andalusia, els escàndols que han esquitxat l’actual bipartidisme dinàstic espanyol sempre tenen aquesta música. Com poden continuar existint el PP o el PSOE ens preguntem? Simplement només cal recordar les paraules de Madariaga.
 
Els catalans anem perduts quan es tracta d’interpretar i saber com es configura la mentalitat política espanyola. Mentrestant, ells acostumen a tenir-nos ben apamats després de segles de colonització perquè saben que per mantenir-nos sotmesos cal conèixer quins són els nostres ressorts psíquics col·lectius. Nosaltres, si ens els volem treure de sobre, hauríem de fer el mateix. Però en lloc de posar-nos-hi preferim amagar el cap sota l’ala amb expressions naïfs com “nosaltres ja hem desconnectat mentalment d’Espanya”. Tota guerra que facis sense conèixer l’enemic es resoldrà amb la teva derrota.

Generalment entre nosaltres no li donem importància a aquestes coses. Ens mirem la política només des d’un pla purament periodístic i d’equilibris entre partits . Així mai anirem més enllà d’una simple percepció. Estem capficats en debats econòmics o legalistes com si aquests fossin els únics motors amb els quals podrem guanyar la independència.  En canvi, Espanya juga amb el coneixement sobre nosaltres i per això no es mou ni un mil·límetre. Perquè estan segurs  que no desafiarem de forma oberta i rotunda la legalitat vigent. Ens atribueixen una  personalitat poruga i poc desafiant i posen d’exemple el capteniment de la majoria de dirigents del país. No contemplen que tinguem el coratge per prendre el control del territori després d’una proclamació d’independència amb el conseqüent conflicte que se’n derivaria. I aquesta, desenganyem-nos, és l’única via possible ara mateix. Hi estem disposats?

Arribats a aquest punt no n’hi haurà prou amb eslògans i declaracions simbòliques que no comprometen a res. De res serviran tampoc les declaracions que tenen com a objectiu restar tensió a un desenllaç  fatal per a Espanya. Com aquelles que insisteix a intentar-los-hi fer creure que amb la independència serem més amics. Una gent que ha fet del caciquisme l’eix de la seva personalitat política només sap desxifrar el llenguatge del qui se li encara. Estem abocats al fracàs si pensem que al cacic se’l convenç. Només se’l combat i se’l derrota. És l’únic registre que entén.