Opinió

Lleialtat institucional

«Immigració i demografia és un binomi inseparable que demana la paraula justa i l’adjectiu precís, perquè la immigració no porta implícita la malvestat»

Carme Vidalhuguet
15 de gener del 2024
Actualitzat el 16 de gener a les 12:36h
Aquella Espanya tan identificada amb Castella ha aconseguit d’identificar-se tant amb Madrid que, avui, Madrid vol dir Espanya, i, a la inversa, Espanya es vol Madrid. Amb una administració centralitzada, unes grans infraestructures radials i una democràcia que nega la pluralitat nacional, els poders de l’Estat actuen amb l’arrogància d’aquells que saben dominar. Llavors, segons aquesta seva manera de fer, per què els caldria, a parer seu, parlar de temes que ells consideren que no cal? Mariano Rajoy i també Alfonso Guerra s’enorgulleixen de “cepillar-se” un Estatut legalment aprovat, i se serveixen, progressistes i conservadors, de la moral del poder, aquella moral segons la qual el poder vol dir el dret, i, per tant, menystenint el diàleg per arribar a acords el que realment menystenen no és la democràcia, només, menystenen la política. Sempre que, però, no necessitin suports. Com és ara el cas.
 
I menystenen la política perquè per resoldre qualsevol problema és del tot obligat el diàleg. I en política, encara n’és més, perquè és el pas previ a la negociació. Negociar vol dir haver de prendre decisions per fer concessions. Però d’això no en vol saber, la política espanyola. Ni la que es vol progressista ni la que se sap hereva del franquisme. I no en volen saber, de negociar per concedir, perquè l’Estat espanyol, lluny de Suïssa o d’Alemanya, no reconeix el poder intel·lectual. El bandeja perquè si l’escoltés sap que li faria trontollar consciències. Els poders fàctics espanyols de vigència indiscutible, l’econòmic, el militar, el polític, el mediàtic i també el judicial, viuen una complicitat tan tancada que no estan disposats a prescindir-se. Es donen suport i es necessiten. L'"Operació Catalunya", que torna a ser notícia, ens ho ha corroborat. Per a la unitat d’Espanya, qualsevol cosa. Qualsevol.
 
Mentrestant, Madrid ha d’aprendre que ni que sigui en un espai de gran incertesa, fer política vol dir haver de decidir, perquè les raons polítiques són l’espai de l’argumentació, no de la demostració. Fou el govern Rajoy qui va demostrar menyspreu a la política quan ens aboca a les urnes perquè els catalans volem decidir de qui volem que sigui la sobirania, si nostra o seva. I ens hi abocava amb la crueltat de saber que si provàvem de servir-nos-en, ens penalitzarien. I ho van fer. Amb còmplices necessaris. Ells sí que quan els convé se serveixen de la lleialtat.
 
De vegades el cinisme fereix perquè diu la veritat. Però davant de tanta humiliació, davant de tanta ignomínia, i cansats que la litúrgia s’oficiï sempre segons la seva voluntat, potser cal que des d’aquí fem una reflexió per acabar amb el joc de deslleialtats entre nosaltres. El Madrid de la Moncloa ara necessita el suport dels grups catalans, però això no vol dir que obrim carpetes tal i com s’ha provat d’obrir la de la immigració, amb menyspreus, contrastos i ràbies i al marge del Govern. Immigració i demografia és un binomi inseparable que demana la paraula justa i l’adjectiu precís, sense que sigui feridor. Perquè en el món tan mogut que ens ha tocat de viure a tot arreu arriba gent de tota classe i condició. La immigració no la porta implícita, la malvestat.

Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de Pagès Editors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a Segre.

El més llegit