Si prenem com referència el poc més d’un segle transcorregut d’ençà de la Primera Guerra Mundial, al costat dels pics referits als períodes bèl·lics, la psicologia social ens adverteix que els últims anys mostren una significativa acumulació de malestars socials. Arreu i de manera molt generalitzada. També a l’Occident; i també aquí, en terres catalanes. La proliferació de totalitarismes i el refugi en vells dogmes i fils de sentit especialment conservadors en són un símptoma. Com l’increment impúdic de les desigualtats. O com els desconcerts i la desesperança d’unes generacions atrapades en l’abisme que separa els somnis i les expectatives personals i familiars originals de la seva precària i poc gratificant quotidianitat efectiva. Afegida a la misèria econòmica de tants, aquesta desesperança és una de les arrels actuals de la infelicitat, la tristor, el pessimisme, la prevalença depressiva o la proliferació de neguits i patologies mentals de mal gestionar.
Com en tots els cicles de crisi profunda, la ficció fantàstica, en totes les seves formes i gèneres, busca proporcionar el consol de l’evasió i la possible construcció d’universos paral·lels imaginaris. Universos on escapar-se; el refugi del buit. Però la realitat és tossuda i s’imposa. I no para d’enviar senyals, contundents i alarmants, que el gruix de les causes dels malestars que sentim ni són conjunturals ni es podran esvair fàcilment.
Aquest primer quart de segle XXI, de desassossecs combinats, que vam estrenar mentre s’ensorraven les Torres Bessones, ha coincidit amb el descrèdit definitiu de les grans utopies dels segles XIX i XX. La reencarnació estalinista que suggereix la violència expansiva de Putin potser en resulta un argument exagerat. Sense un horitzó polític capaç de sintonitzar transformacions efectives amb aspiracions humanitzadores (drets i llibertats) i socialitzadores (igualtat) a llarg termini, les esquerres europees s’han anat descapitalitzant davant l’hegemonia neoliberal i la manca d’escrúpols dels gegants campions del capitalisme. Uns gegants –grans conglomerats empresarials o super-estats– que, en la seva lògica d’acumulació il·limitada de capital i de poder, ens han dut al decantament de tots els equilibris i al desbordament de tots els llindars. La "racionalitat" del creixement continuat al servei del màxim benefici o la "racionalitat" del creixement permanent dels arsenals d’armament i de la seva capacitat destructiva han mostrat la seva profunda, delirant, incontestable irracionalitat.
No sabem com aturar efectivament l’escalfament global. No trobem la manera de resoldre amb eficiència sostenible el canvi de model energètic. No trobem solucions a les expectatives de milions i milions de persones que es veuen expulsades de les seves societats d’origen i abocades a la migració. No acabem de trobar mecanismes que permetin universalitzar els beneficis d’un estat del benestar molt restringit i que només era viable –com ja s’ha fet evident– per les transferències de recursos procedents de les economies satel·litzades que les potències occidentals havien subordinat fins al subdesenvolupament (intercanvi desigual, explotació).
Amb la mirada potser fatigada ens adonem de quants llindars hem ignorat i sobrepassat (recursos naturals, qualitat ambiental, magnituds poblacionals); i quants equilibris precaris i inestables hem trencat (regeneració espontània dels ecosistemes, malbarataments i balanços energètics que no s’han pres en consideració, desigualtats socials aberrants). Sense acabar de ser capaços de refer-los i refer-nos. Comencem a ser conscients, també, que no hi ha remeis miraculosos que ens duguin a un punt de partida anterior, quan encara no tot semblava tan complex i aclaparador, i quan encara potser es podia haver optat per altres camins. No podem tornar enrere; i no podem esperar un cop de fortuna que, de la mà de la ciència i la tecnologia, ens resolgui de cop i volta els desastres ecològics, econòmics i socials que hem anat perpetrant. Cap divinitat, cap esoterisme, cap algoritme empatxat de dades, i tampoc cap escalada superior de violències benintencionades dels gendarmes d’alguna "llibertat" proporcionarà el desllorigador de tot plegat.
Quina sortida hi ha, doncs? Només l’assumpció radical de l’estat de coses, l’establiment d’un grapat de principis (drets, obligacions i compromisos) i el propòsit col·lectiu, acordat, d’intervenir-hi per corregir-lo. És a dir: la política. La sortida és la política. Més política. Actituds admirables, contribucions generoses i sacrificades, comportaments heroics exemplars; sí, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Però no trobarem mecanismes que puguin aglutinar la responsabilitat i la voluntat col·lectives, que puguin suscitar la participació ciutadana al voltant de propostes i respostes efectives fora de la política. Una mobilització política de base democràtica, modesta, compromesa, capaç d’atendre cada tema immediat i particular sense perdre la perspectiva dels problemes globals que encarem. Política aquí i arreu. A tots els nivells. Polítiques interconnectades. Polítiques locals, concretes, acció directa i sobre el terreny; en contacte amb les altres polítiques que apunten en la mateixa direcció. És una recepta massa general, és clar, certament. Però és millor que claudicar i veure com quantitats ingents de vots populars, desenganyats de les velles militàncies, refermen els discursos fonamentalistes i idolatren autòcrates i cabdills de l’extrema dreta.
El fenomen és global. Amb tensions i conflictes per totes bandes. A Espanya, per concretar, l’esperpent neofranquista ja ho empastifa gairebé tot. Segurament mai ha deixat de fer-ho. El PSOE, soci principal del govern, està completament condicionat per les pressions de la dreta més dura: el fiasco de la reforma laboral; el repartiment discriminatori –aquesta vegada també– dels fons europeus; la transigència amb la monarquia i una cúpula judicial absolutament polititzada; o el gir d’aquesta setmana passada, en política exterior, abandonant els sahrauís i passant-se per l’aixella el dret d’autodeterminació. A Catalunya, a banda de les pròpies i cròniques insuficiències, a la situació general europea hi hem d’afegir la repressió política i, al capdavall, l’esforç de l’Estat per mantenir els mecanismes de vassallatge colonial –control dels recursos, negació de la condició de subjecte, bloqueig de la demanda majoritària de celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
A Memòries del subsòl, de Fiòdor M. Dostoievski, el narrador anònim pregunta: "Digueu-me qui va ser el primer a anunciar, el primer a proclamar que l’home només comet actes vils perquè no coneix els seus veritables interessos?". Poc més endavant es respon ell mateix: "Oh criatura! Santa innocència!". Potser una mica d’innocència i humilitat, i un vincle més estret amb persones de tota mena i condició, ajudarien algunes esquerres a reprendre el rumb. L’esforç per estrènyer el lligam entre les militàncies socials, cíviques i culturals –d’entitat, d’empresa, de plaça o d’ateneu– i la dedicació institucional més especialitzada és un camí difícil però imprescindible i sempre transitable. Les maniobres de despatx, traint qui sigui, per caure bé al fill del rei emèrit i al rei del Marroc, potser són menys innocents –oh criatura!–, però no coneixen ni serveixen altres interessos que els dels gegants i tirans de més a prop.
Com en tots els cicles de crisi profunda, la ficció fantàstica, en totes les seves formes i gèneres, busca proporcionar el consol de l’evasió i la possible construcció d’universos paral·lels imaginaris. Universos on escapar-se; el refugi del buit. Però la realitat és tossuda i s’imposa. I no para d’enviar senyals, contundents i alarmants, que el gruix de les causes dels malestars que sentim ni són conjunturals ni es podran esvair fàcilment.
Aquest primer quart de segle XXI, de desassossecs combinats, que vam estrenar mentre s’ensorraven les Torres Bessones, ha coincidit amb el descrèdit definitiu de les grans utopies dels segles XIX i XX. La reencarnació estalinista que suggereix la violència expansiva de Putin potser en resulta un argument exagerat. Sense un horitzó polític capaç de sintonitzar transformacions efectives amb aspiracions humanitzadores (drets i llibertats) i socialitzadores (igualtat) a llarg termini, les esquerres europees s’han anat descapitalitzant davant l’hegemonia neoliberal i la manca d’escrúpols dels gegants campions del capitalisme. Uns gegants –grans conglomerats empresarials o super-estats– que, en la seva lògica d’acumulació il·limitada de capital i de poder, ens han dut al decantament de tots els equilibris i al desbordament de tots els llindars. La "racionalitat" del creixement continuat al servei del màxim benefici o la "racionalitat" del creixement permanent dels arsenals d’armament i de la seva capacitat destructiva han mostrat la seva profunda, delirant, incontestable irracionalitat.
No sabem com aturar efectivament l’escalfament global. No trobem la manera de resoldre amb eficiència sostenible el canvi de model energètic. No trobem solucions a les expectatives de milions i milions de persones que es veuen expulsades de les seves societats d’origen i abocades a la migració. No acabem de trobar mecanismes que permetin universalitzar els beneficis d’un estat del benestar molt restringit i que només era viable –com ja s’ha fet evident– per les transferències de recursos procedents de les economies satel·litzades que les potències occidentals havien subordinat fins al subdesenvolupament (intercanvi desigual, explotació).
Amb la mirada potser fatigada ens adonem de quants llindars hem ignorat i sobrepassat (recursos naturals, qualitat ambiental, magnituds poblacionals); i quants equilibris precaris i inestables hem trencat (regeneració espontània dels ecosistemes, malbarataments i balanços energètics que no s’han pres en consideració, desigualtats socials aberrants). Sense acabar de ser capaços de refer-los i refer-nos. Comencem a ser conscients, també, que no hi ha remeis miraculosos que ens duguin a un punt de partida anterior, quan encara no tot semblava tan complex i aclaparador, i quan encara potser es podia haver optat per altres camins. No podem tornar enrere; i no podem esperar un cop de fortuna que, de la mà de la ciència i la tecnologia, ens resolgui de cop i volta els desastres ecològics, econòmics i socials que hem anat perpetrant. Cap divinitat, cap esoterisme, cap algoritme empatxat de dades, i tampoc cap escalada superior de violències benintencionades dels gendarmes d’alguna "llibertat" proporcionarà el desllorigador de tot plegat.
Quina sortida hi ha, doncs? Només l’assumpció radical de l’estat de coses, l’establiment d’un grapat de principis (drets, obligacions i compromisos) i el propòsit col·lectiu, acordat, d’intervenir-hi per corregir-lo. És a dir: la política. La sortida és la política. Més política. Actituds admirables, contribucions generoses i sacrificades, comportaments heroics exemplars; sí, n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà. Però no trobarem mecanismes que puguin aglutinar la responsabilitat i la voluntat col·lectives, que puguin suscitar la participació ciutadana al voltant de propostes i respostes efectives fora de la política. Una mobilització política de base democràtica, modesta, compromesa, capaç d’atendre cada tema immediat i particular sense perdre la perspectiva dels problemes globals que encarem. Política aquí i arreu. A tots els nivells. Polítiques interconnectades. Polítiques locals, concretes, acció directa i sobre el terreny; en contacte amb les altres polítiques que apunten en la mateixa direcció. És una recepta massa general, és clar, certament. Però és millor que claudicar i veure com quantitats ingents de vots populars, desenganyats de les velles militàncies, refermen els discursos fonamentalistes i idolatren autòcrates i cabdills de l’extrema dreta.
El fenomen és global. Amb tensions i conflictes per totes bandes. A Espanya, per concretar, l’esperpent neofranquista ja ho empastifa gairebé tot. Segurament mai ha deixat de fer-ho. El PSOE, soci principal del govern, està completament condicionat per les pressions de la dreta més dura: el fiasco de la reforma laboral; el repartiment discriminatori –aquesta vegada també– dels fons europeus; la transigència amb la monarquia i una cúpula judicial absolutament polititzada; o el gir d’aquesta setmana passada, en política exterior, abandonant els sahrauís i passant-se per l’aixella el dret d’autodeterminació. A Catalunya, a banda de les pròpies i cròniques insuficiències, a la situació general europea hi hem d’afegir la repressió política i, al capdavall, l’esforç de l’Estat per mantenir els mecanismes de vassallatge colonial –control dels recursos, negació de la condició de subjecte, bloqueig de la demanda majoritària de celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
A Memòries del subsòl, de Fiòdor M. Dostoievski, el narrador anònim pregunta: "Digueu-me qui va ser el primer a anunciar, el primer a proclamar que l’home només comet actes vils perquè no coneix els seus veritables interessos?". Poc més endavant es respon ell mateix: "Oh criatura! Santa innocència!". Potser una mica d’innocència i humilitat, i un vincle més estret amb persones de tota mena i condició, ajudarien algunes esquerres a reprendre el rumb. L’esforç per estrènyer el lligam entre les militàncies socials, cíviques i culturals –d’entitat, d’empresa, de plaça o d’ateneu– i la dedicació institucional més especialitzada és un camí difícil però imprescindible i sempre transitable. Les maniobres de despatx, traint qui sigui, per caure bé al fill del rei emèrit i al rei del Marroc, potser són menys innocents –oh criatura!–, però no coneixen ni serveixen altres interessos que els dels gegants i tirans de més a prop.