Abans no em fixava gaire on comprava els llibres. Potser perquè la meva vida durant anys va estar lligada a Brussel·les, potser perquè tenia gustos literaris més desarrelats que ara. M’agradava molt llegir, però no em preocupava especialment on adquiria la lectura.

Vaig començar a fixar-m’hi més quan fa uns deu anys vaig publicar un llibre sobre la crisi de l’euro. Va ser llavors que vaig conèixer la Montse Úbeda, de la llibreria Ona de Gràcia, que avui malauradament ens ha deixat. En Ramon Tremosa i la Maria Rosa Pons sempre me’n parlaven i m’explicaven que hi compraven els llibres, i allà vam presentar aquell primer llibre, i quan en vam fer un segon a mitges amb en Ramon, ella portà els exemplars a la presentació.

A la seva llibreria tot era en català, així que vaig començar a anar-hi. Primer menys perquè era sempre a Brussel·les, després més quan vaig tornar a treballar des de Barcelona. Va ser aquí on, després dels fets de 2017, vaig començar a comprar una ràtio poc normal de llibres d’història del país. Allò no ho venien en cap gran magatzem ni cadena espanyolitzada.

A partir d’aquell moment m’hi vaig fixar molt més. I cada cop que entrava en un gran magatzem, una cadena o en una llibreria d’aeroport mirava compulsivament quins llibres d’història o de política catalana tenien. La línia política que en traspuava no admetia dubtes. No era una selecció, sinó una declaració política i ideològica d’espanyolisme.

La llibreria Ona, tant la de Gràcia com després la de Pau Claris eren el contrari: un projecte amb vocació nacional i sempre en la nostra llengua. Diria que única a Barcelona en el vessant lingüístic, encara que hi tenim un reguitzell de molt bones llibreries. Entre aquells prestatges em vaig acostumar a trobar una bona selecció de llibres d’història de Catalunya amb secció pròpia, sense diluir-la en un marasme d’història espanyola o anglosaxona traduïda al castellà. També a valorar l’estil de cada editorial, ja que la Montse tenia el costum d’agrupar els llibres de cada segell.

Tot plegat em va ajudar a entendre que quasi totes les llibreries tenen conscient o inconscientment una línia ideològica al darrere. I que si una llibreria té molts més llibres en castellà que en català, o tendeix a posar en un racó amagat la literatura i la història del país, no és perquè ho demanin les lleis del déu mercat. I que, per tant, comprar en una llibreria o una altra no és un simple acte de consum, sinó de construcció nacional i d’una idea del món. I encara més a Barcelona, on estat i mercat laminen cada dia la identitat catalana i el sentiment de comunitat.

Avui la Montse ens ha deixat, però sempre la recordaré alegre el penúltim cop que la vaig veure a l’Ona de Gràcia dient-me que havia demanat tot d’Episodis de la Història a l’Editorial Dalmau perquè intuïa que hi aniria aviat. Serveixi aquest article com a agraïment a ella, als seus col·laboradors i continuadors a les dues Ones i a tots els llibreters i llibreteres que cada dia defensen la catalanitat present i futura del país.