"Perdoneu, qui és l’últim?". La pregunta universal amb la qual tots ens entenem. Aquí no hi ha confusions. Entro al forn del barri i demano el meu torn. Així de fàcil. Ni cita prèvia ni aplicacions ni reserva. Per respecte als altres, no passo per sobre de ningú. Si acabo d’arribar sempre seré l'última i si volia ser la primera, hi hagués anat abans. Que si posa-me’n dues, que si talla-me’l a llesques primes i que si el vull ben dauradet. El fet d'anar a pagar i comptar els cèntims. Que com està la teva filla i quin temps més bo que fa. L’espera em desespera, tinc més pressa que tu. Jo treballo i tu tens tot el dia per badar. Però tu, que has arribat abans que jo, ets propietària del teu torn. I jo, amb la paciència al límit i a punt d’agafar-te pel coll, a callar i a esperar.

De cua en cua i m’espero perquè em toca. O perquè no tinc més remei que fer-ho. No me'n queda altra. Això, o marxar a la botiga del costat i començar de zero. On tornaré a ser l'última i el pa no és de massa mare. Són les regles del joc i es tracta de respectar-les. L’ordre per no caure en el caos. La regla no escrita que ens porta a no acabar a hòsties. Perquè un cop posats i ja sense sortida, cadascú fa el que bonament pot. Els que aprofiten l’espera per enviar correus i els que li expliquen la vida al del davant. Els bufits de desesperació. Les mirades còmplices i mirar el rellotge cada dos segons. I qui sap si per enamorar-se o aconseguir una primera cita. Si és que encara existeix res de tot això.

És veure gent i cap allà que anem. Estem instal·lats a la cua. Pensem que si està ple és que és bo. Si tots esperen és per alguna cosa. No tenim cap problema a posar-nos a la boca del llop. Però, ep, llavors no ens queixem. Ja sabies que el dia de Sant Jordi, al centre de Barcelona i en hora punta, hauries de fer cues per aconseguir la signatura del teu escriptor preferit. Hores d’espera per fer-te la foto amb l’autor d’un llibre que probablement mai acabaràs llegint. Com els milers de persones que aquests dies han invertit les seves hores per acomiadar al papa Francesc al Vaticà. Individus, alguns, que ben segur no són ni creients. Tot, només per poder dir que ells també hi van ser.

Odies fer cua per entrar al concert, per comprar les crispetes i per sopar al restaurant de moda. Ho sento, però tu i jo, els que ens trobem a la cua, ens ho hem buscat. També hi ha cues i cues. De les que ens sentim totalment lliures a l’hora de bufar. De les que es formen cada dos per tres a l’autopista i de les que has de fer quan vas al metge. Perquè tenim la convicció que ho paguem entre tots. El peatge i haver-te d’espavilar amb previsió per aconseguir cita online a l’administració pública. Aplicacions i paperassa per arribar a lloc i haver d’esperar ens indigna profundament. Això sí, la paciència va per barris. I perdre el temps en allò que ens interessa ja no ens molesta tant. No patiu que si em convé, ja faré el que sigui per arribar la primera.